Hueco, Thanks!

Hueco Tanks. Quin nom. Només sentir-lo ja em fa mal tot el cós. Quin paradís. Tot plegat ens fa pensar que ha sigut una bona cloenda, un bon últim lloc per visitar. Hem conegut gent fantàstica, com en Sam i l'Ana, o en Dave, Trevor, Emilia i Ty. Una família que ens ha acollit al rancho com si no fóssim campers, com si ens coneguéssim d'anys enrera.

Els últims dies allà era com estar a casa. Cada nit feiem un sopar junts. Avui cuinen uns, demà uns altres. Avui menjar francès, demà americà i l'altre una paella o una truita de patates. I això, partint de la base que els campers no poden entrar a la casa, doncs ens fa sentir com de la família. Compartint nevera, àpats i converses llargues fins la nit.

També vam poder gaudir, gràcies a l'Ana i al Dave, que són guies del parc, d'un tours per nosaltres increíbles. Ells ens volien ensenyar el millor del lloc, i nosalters estàvem encantats de seguir-los i de que ens portéssin als llocs que sempre haviem somiat per veure. The Flame, Esperanza, The Feather, Full service, Slashface, Nagual... un seguit de boulders mundialment coneguts que vam poder tocar i probar nosaltres mateixos.

Si tothom ens coneixia per alguna cosa era pel fet de no descansar. Ens veien aparèixer i ja deien: "Mireu, els catalans que no descansen mai!" "Porten aquí 2 setmanes i només han descansat un dia". Ells, pel contrari, escalen 2 dies i en reposen 2. Nosaltres ja reposarem a San Francisco! - els hi deiem-. És difícil deixar escapar un dia allà, hi ha sempre coses noves a veure,a probar. Nous projectes, noves obessions. I no ens podem queixar, ens hem endut un bon sac d'encadenaments a la butxaca.

Hem aprofitat per grabar les últimes cintes d'escalada. Aquesta vegada, a més, hem grabat amb en Sam i l'Ana, locals de la zona i uns dels escaladors més forts dels últims anys. Grabar amb ells va ser fantàstic. Era difícil mirar a través de l'objectiu quan davant teu estàven fent aquelles meravelles. Es van sentir còmodes, de manera que al acabar de grabar el primer, en Sam em va dir si en volia grabar un altre. Oi tant! Els que ell vulgui, jo no em cansaré.

Els dies anàven passant, i de cop i volta, ens vam parar a comptar i només teniem 2 dies més allà. Dos dies? Només escalem 2 dies més? Després de tant temps viatjant i escalant, el teu cap esborra que hi ha un final. Tot sembla infinit. Marxem d'aquí, però anem allà. Ara ja no és així.

I el dia va arribar, si, exactament 2 dies després de posar-nos a comptar. Dilluns al matí carreguem el cotxe per fer camí a San Francisco. Davant nostre uns 2000km (1200milles). creiem que ho podem fer en 2 dies, mil i mil. El primer dia tot va sobre rodes. Just sortint del Paso ens fan un control de frontera, per tots els conflictes de Mèxic. Ens hi tenen una estona, amb el gos, les pistoletes i les cares de bona gent. Però no troben armes de destrucció massiva. No son de la Yihad, van bruts, però no son terroristes. Passem.

Parem al parc nacional de White Sands. Una part és on fan proves de les seves bombes nuclears, i a l'altra, han reservat un d'aquest espai preciós, de dunes blanques, perquè el public el pugui gaudir una mica.

La carretera continua. La primera nit dormim a algún lloc, al mig del desert, ben de nit. L'endemà ens llevem abans que surti el sol i seguim la marxa. Som optimistes. Podem arribar avui mateix a San Francisco. Tenim molt troç per fer, però al llevar-nos dora, la possibilitat és factible. Poca estona va durar l'alegria. El cotxe va dir prou, "hasta aquí hemos llegado!"

Tots tres sabiem que allò no pintava gens bé, que el pobre ens estava deixant al mig del desert, lluny del nostre objectiu, sense un poble on trobar ajuda. Poc a poc arribem a un càmping solitari, on trobem ajuda de mans de dos germans que en els seus temps també havien viatjat. Ens remolquen fins un poble on hi ha un mecànic. El mecànic ho té clar. Ens demana 2000$ per arregalr-lo, de manera, que sense pensar-ho ni un moment, li deixem el cotxe allà. La resta del viatge, amb autobús.

Amb 12 hores som a San Francisco. El viatge no ha estat malament, hem pogut dormir una mica, tot i que els busos de Asia eren encara més còmodes que aquests. Hem arribat a la cita, al Reel Rock Tour 2010. És un festival dels films d'escalada més representatius de l'últim any. Hi teniem moltes esperances posades, i és potser per això, que els primers films ens van decepcionar una mica. La segona part, va ser diferent. Tenien guardats els millors audiovisuals pel final.

I aquí som, aquí seguim. A la Mission de San Francisco. Al cor de la ciutat. Ens hem trobat amb la Marta, una amiga de Sant Cugat que ha vingut un any a estudiar aquí. Així que anem tots plegats a fer una mica el guiri pels molls de les foques.

Hi ha moments que sembla que estiguis a la sala d'espera del metge, esperant que et faci passar. Esperant que t'obri la porta i t'embarquis en el vol de tornada. Però no hem d'esperar, simplement hem de viure aquests últims dies, com a últims però viure'ls també com a únics.

Ara és el moment on se suposa que fem les reflexions finals, però no serà així. Ja us les farem cadascú de nosaltres, asseguts a taula, amb un quinto Estrella i cara a cara. Que les expressions facials no tenen desperdici.

Aquesta frase escrita al terra del passeig marítim ens ho diu ben clar. Ho tenim aquí mateix, és nostre.

Fins ARA