miércoles, 31 de marzo de 2010

This is India

Encara amb tot el cansament del festival d'ahir us deixem quatre ratlles abans de marxar cap al nord. Ben dora al matí vam creuar el riu, el mateix riu de sempre, però ahir semblava un altre. Centenars de persones s'hi banyaven per purificar-se. Era un dia sagrat, i totes les coses cotidianes es convertien en sagrades. La gent vestia les seves millors gales, vinguts de diferents racons de la India per omplir el carrers i els no-carrers de Hampi.


Nosaltres vam tenir la sort de viure-ho en primera persona i des del bell mig. Vam entrar al temple a fer una ofrena a Shiva, i l'elefanta sagrada ens va beneïr. També els indis ens van pintar per tenir un bon vol a la vida. La majoria d'actes que feien ahir serien prohibits al nostre país, el nostre estimat país regulat. Això si, ni una gota d'alcohol i ni un cigarret. Ni es podia ni en necessiten. S'ho passen d'allò més bé sense la necessitat de embriagar els sentits. Des del més petit al més gran disfrutava, ho podiem veure a les seves cares. Vam conèixer moltíssima gent, gent que ens volia conèixer, donar-nos la mà, que li féssim una foto, pintar-nos, ballar junts.

El plat fort de la festa és a la tarda, quan tothom es concentra al carrer principal del temple per estirar els 2 carros. A la foto es pot apreciar que amb 2 cordes com aquestes l'estiren d'una punta a l'altra del llarg carrer. Espectacular. L'elefanta sagrada obre pas entre la multitud, els més devots estiren el carro i la resta prega i llença plàtans al temple mòbil. La veritat és que amb paraules em quedo molt curt per explicar el que va ser viure en aquella India, la del festival d'ahir. Però ja sabeu que la primera lluna plena de primavera de l'any que ve, podeu venir i viure-ho vosaltres també. Nosaltres us acompanyem!





Els dies anteriors a la festa tot el poble es preparava per rebre-la com cal. Guarniments i colors miris on miris. Van ser uns dies tranquils. Escalant poc, però vivint al màxim. En Met i en Domènec ho tenen tot encadenat ja, tot el que es podia fer. En Domènec i en Dani s'emporten Airplane, un hipotètic 8a que fan amb bastanta facilitat, la qual cosa els fa dubtar del suculent grau. L'Aleix no escala, s'agafa uns dies de "repòs actiu", i com diu ell -"el dolor no existeix, som nosaltres els que el creem i deixem que ens domini". És així. I son aquestes coses les que en moments com el d'ara, t'ajuden a crèixer i aprendre. Perquè es pot aprendre de tot i sempre.

Han sigut uns dies on ens hem dedicat a conèixer gent, llocs nous, nous thalis deliciosos, hem perfeccionat la tècnica de menjar amb les mans, hem fet retrats i entrevistes, i hem compartit estones entranyables amb gent humil i pura.



Fa uns dies també vam conèixer uns nois irlandesos, que ens van reconèixer per la pel·lícula Outside. Per nosaltres tot un plaer, i per ells també. Diuen que on ells viuen tothom la té, la mira i la remira. I encara no entenen perquè una cosa així és gratis. És gratis perquè entusiasmar-se és necessari, i no s'ha de pagar per això. Es diuen Lyle, Cameron, i companyia. Són una gent encantadora. Hem estat escalant junts i fins i tot ens van portar una birra el dia que en Dominic va encadenar Airplane.





La veritat és que, com sempre, queden moltes coses per explicar. Però avui no podrà ser. Marxem i no tenim gaire temps per escriure. En 3 dies esperem ser a Manali, així que ja tindreu notícies nostres quan trepitjem l'Himalaya en 72h. A més, al final la pel·lícula no tindrà gràcia. tantes fotos i tant explicar quan veieu la peli us sabreu fins i tot els diàlegs. En realitat crec que serà genial, hem grabat 8h en pocs dies, i crec que tot val la pena.
Ens despedim de vosaltres per uns dies, així que a cuidar-se i a viure cada moment com si l'anterior i el pròxim no existíssin (que no existeixen en realitat). Power of now.

domingo, 21 de marzo de 2010

Hampi New Year

El dia 16 de març aquí la India va ser cap d’any, un entre 10 que celebren enguany. Al ser l’inici de la primavera (no ser què entenen ells com a primavera, si fa més calor que al nostre estiu) la manera de celebrar-ho és el Holi Day. El Holi és la festa del color, per donar la benvinguda a la primavera, tothom porta una bossa amb tint natural i la llença a la gent. El resultat solen ser cossos i cabells acolorits, que durant uns dies van perdent color poc a poc.





Aquí a Hampi regna la pau i la tranquil•litat, el shanti. Coneixem gent; alemanys, anglesos, canadencs, nord-americans, portuguesos, indis, etc. Coneixem llocs del voltant, poblets aïllats sense visites estrangeres, temples sagrats amb babas savis, paisatges espectaculars, tots ells amb l’element comú de les pedres, però alhora diferents.” Same, same but different”, com diuen ells.


Un dels llocs que recordarem per sempre és el temple del monos o Hanuman temple. Situat a dalt de tot d’un turó de pedres, vigilat per centenars de monos que no te’n deixen passar ni una, ofereix una de les vistes més impressionants que hom pot gaudir per aquí. Miris on miris les pedres texturitzen l’horitzó, i el contrast amb el verd dels camps d’arròs fa que la llarga pujada fins el temple hagi valgut la pena (580 escales).




Pel que fa a la pel•lícula, 2 noves estrelles hi apareixeran. Per una banda en Ralph, un home de 50 anys alemany que escala amb els ulls tapats, utilitzant tots els sentits per tal de notar cada part de la roca i formar-ne part. Tot el ritual que necessita, la concentració, la respiració i una rica entrevista plasmarà l’art d’aquest mestre de la vella escola alemanya. Per altra banda, vam anar fins a Anegundi, un poblet a 10km de Hampi a conèixer en Ragou. Només l’anada ja va ser digne de filmar-la. Un petit bus, a forma de minifurgoneta, es va parar i ens va pujar al sostre, mentre que a dins ja hi anaven 15 persones. On al nostre regulat país hi haguessin anat 5 persones, alquí n’hi poden anar 20, sense problemes, amb total llibertat i humilitat. En Ragou és nascut a Anegundi, i des de ben petit li agrada jugar a les roques; saltar d’una a l’altra, escalar-les, etc. Ens va ensenyar com ho fa, descalç, sense peus de gat, sense cap mena de protecció, sense magnesi. Ell i la natura, són un. La fluïdesa de moviments sobre pedres afilades era d’admirar. Ho vam provar nosaltres també, i ho vam aconseguir, però les nostres plantes del peu no estan preparades, encara.
Encara ens oblidàvem d’un personatge. En Jorge, un gallec que porta 2 anys fent la volta al món amb un 2cv, si si, un Citroën d’aquells tant antics. Tot un crac que vam tenir el plaer de conèixer i entrevistar.



A la nostra aventura s’hi ha afegit en Dani i en Ramon, dos nois de Montblanc que compartiran viatge amb nosaltres cap al nord de la India i possiblement uns dies a Tailàndia.
Pel que fa a l’escalada, tot segueix al mateix ritme. Anem descobrint noves pedres, sempre diferents, algunes a l’ombra, algunes al sol, i de tant en tant, coves que et permeten disfrutar de l’aire fresc que per elles hi corre. Cal destacar, també, l’encadenament de Double Arete, per part d’en Domènec i en Met, aquest mateix matí. Després de 3 dies provant-lo, finalment ha sortit. En el pròxims dies el Dani, que avui no estava fi, i l’Aleix, que l’espatlla no l’ha deixat dormir del mal, intentaran encadenar-lo igualment.





Moltes més coses podríem explicar, cada segon aquí és una nova història. El dia 30 es celebra a Hampi un festival, on no hi faltarem, i el dia 1 marxarem cap a Manali, al nord, a buscar frescor i nous paisatges, i fer realitat el somni d’escalar a l’Himalaya.
Potser algun dia acabarem sent escaladors, i millors persones.



I per acabar us deixem amb una petita mostra de música al carrer. És l'original del Hampi New Year, una cançó que s'està fent famosa a tot Hampi. "Crazy spanish" encara diuen... L'espontanietat i l'improvització fan que sigui pur i natural. A la percussió Galiapá, a la guitarra Rufles Ramon i cantant Alehapá. Disfruteu aquest petit video fet amb la digital del Dani, ja que el que grabem amb la nostra romandrà secret fins que tornem. No és filosofila, son els medis, que no ens permeten editar res.

video

sábado, 13 de marzo de 2010

Namaste

La segona etapa ha començat.
Sense haver dormit aterrem a Bombay, la ciutat del caos desorganitzat. Les olors i l’impacte visual s’apoderen del nostre estómac. La idea era agafar un bitllet de tren per anar cap a Hampi, però al no haver-n’hi de disponibles triem la opció d’arribar-hi amb bus. La gent s’intenta guanyar la vida com pot a la capital, i nosaltres som una víctima fàcil, o això creuen ells. Ens en sortim prou bé i aconseguim pujar al bus que en principi durarà 14h. Estrany sembla, ja que amb tren son unes quantes més. I així és, el viatge acaba durant 20 horetes. En podrien haver sigut mes, un cop el cervell desconnecta, simplement som cossos a la deriva en una massa de ferralla en constant moviment.




La temperatura és extremadament elevada, sobre els 50ºC a ple dia. Així que guardem la roba d’abric al fons de la motxilla i traiem les xancles i els pantalons curts. Al arribar a Hospet agafem un “rickshaw” (petit taxi de 3 rodes molt barat). Com encabir-hi tot el que portem? Doncs lligant els crash-pads al sostre i sent el centre d’atenció de la població.
A Hampi ens dirigim directament a Goan Corner, on decidim quedar-nos-hi ràpidament. La localització i l’ambient és immillorable. El preu tampoc està malament, paguem 1euro (200 rúpies) per cap per dormir-hi, amb llum, ventilador i mosquiteres verdes i roses. És una petita cabanya de palla amb les parets de fang, “huts”, amb una bona terrassa on ens serveixen tots els àpats del dia. Exquisits.


L’època dels escaladors està al seu final, i com diuen ells, els “crazy spanish” arriben ara. La temperatura no et permet escalar durant el dia, així que ens llevem a les 5am i escalem fins les 9h. Esmorzem i matem el dia com podem fins les 5pm, que tornem a escalar fins les 7-8pm.
Aquí hem conegut molta gent d’arreu del món, fins i tot un parell d’escaladors catalans, en Dani i en Ramon.



Rhama, el Deu creador, va néixer a l’Himalaya, però un dia va decidir anar a viure a Sri-Lanka, creuant la India de nord a sud. Com que trobava molt a faltar les muntanyes, li va demanar a Hanuman, el Deu mono, de la força i la poca intel•ligència, que li portés unes quantes muntanyes on ell era. I així Hanuman ho va fer, va agafar una muntanya sencera de l’Himalaya i va creuar tota la India, però a mig camí unes quantes pedres li van caure, formant tot el que és la zona de Hampi, la antiga capital de l’imperi Viyanagar.

jueves, 4 de marzo de 2010

La barqueta

Ella ja era allà, esperant, sempre espera. A totes hores resta quieta al mateix lloc, impacient, inquieta. Sent una mena de necessitat de conèixer nous esperits, noves cares, millors persones. Ella és diu Tres i vol compartir això amb nosaltres.

El vent canvia de direcció i ella és la primera en adonar-se'n. Mira cap al vent, ens fa de guía. Porta el bon temps, porta les tempestes, i des d'aquí estant, la veiem inmòvil, inquieta, impacient.

Ella també vol emprendre el viatge a Ítaca.

Quan surts per fer el viatge a Ítaca has de pregar que el camí sigui llarg, plè d'aventures, plè de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades, que entraràs en un port que els ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre del que saben.
Tingues sempre el cor la idea d'Ítaca. Has d'arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travesía. és preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el vell viatge, sense ella no hauria sortit!
I si la trobes pobre no és que Ítaca t'hagi enganyat. savi, com bé t'has fet, sabràs el que volen dir les Ítaques.











Ja som a Istanbul, hem estat 3 dies aquí amb en Murat, el noi turc que vam conèixer fa un més en aquesta mateixa ciutat, i que ens ha estat fent de guía totes aquelles hores que no havia de treballar. Una gran persona, un gran cor. Amb ell hem après moltes coses de la ciutat, dels seus racons i tradicions, de la seva cultura, la seva religió. I el més important, ens ha ensenyat que un venedor de joies del carrer que et vé preguntant "Hola amigo, de donde eres?" pot arribar a ser el teu millor amic.
Demà agafem l'avió per arribar a la India. Canviarem jaquetes i pantalons llargs, per xancles i samarretes de tirants. Esperem seguir conectats i fer-vos partíceps del nostre viatge.
Yach Shamlar
Namaste