jueves, 30 de diciembre de 2010

New year, new spot

Here are some pictures of a new area that is developing these last months. It's like Fontainebleau: amazing sandstone boulders in a magic place. The developers call it The Secret Area at the moment.






All pictures taken with:
Canon 50D + 17-50mm f2.8 + 50mm f1.8 + HC 2500 + 5x500W lightning

miércoles, 15 de diciembre de 2010

Old stuff

New Zealand pics. These were the last ones I took with my real camera before it broke.

Aquestes imatges es van quedar en un raconet i no van arribar a sortir mai. Jo mateix m'he sorprés d'elles. Fetes amb la càmera que es va espatllar just en el moment de tirar la primera foto. I és que quines instantànies feia la meva pobreta camareta... Els records a flor de pell, els llocs, el gran país. Tot plegat m'ha forçat a fer aquest post i deixar-les veure.

Mentres tots anem aterrant, d'una manera o d'una altra, tornem a tenir el gust a la boca d'aquell país, que tan sols en 30 dies, ens va enamorar.

Long Island Cave

View from the Kepler Track

Wanaka Lake at sunset

Wanaka Lake just before sunset

Wanaka Lake. What an afternoon!

Akaroa Bay

Bouldering in Wanaka Lake

Les Jardinés Boulders, Queenstown

Queenstown Lake

Wanaka Lake is real

Our van at the meadow

West Coast Beach
Trees don't cry

The Sheperd

Sheep's skull

Last curves

Just the way it is

Magic forest in the Kepler Track

The end of the path

Totes les fotografies són propietat de Aleix Vilardebò. Si se'n vol fer ús, es prega demanar permís.
All picture are property of Aleix Vilardebo. If you want to use one, please as permission.
Thank you

domingo, 5 de diciembre de 2010

The Storyteller a.k.a. The Jeweller


El 5 de febrero de 2010 salimos de Barcelona dirección Istanbul. La misma noche, una vez en la capital turca, conocíamos a Murat. Un chico del Kurdistán que había venido a la ciudad para ganarse la vida como vendedor de joyas. Fue la primera persona a quien depositamos nuestra confianza, y él, a cambio, nos contó una historia.

Estábamos perdidos en el centro de Istanbul, sin mapa, ni guía, ni una mínima idea de dónde ir a pasar la primera noche del viaje . Económico seguro - nos decíamos por dentro-. De repente se nos acerca un chico y nos propone que le sigamos, que él nos enseñará un buen lugar barato donde alojarnos. No las teníamos todas, pero cuando me miró a los ojos y me dijo "Dame tus maletas, vas muy cargado. Yo te ayudo", al instante nos miramos entre los tres, como diciendo claramente que no. Pero le dije que si. Empezamos a cruzar la ciudad, de noche, cansados y sin saber donde nos llevaba. Llegamos a un hostal muy senzillo, humilde, lleno de mochileros y barato. Murat, desde que nos vió preguntar precios de hotel por las calles de Istanbul, ya era nuestro amigo.

Él es "The Storyteller" a.k.a "The Jeweller".

Siempre había tenido un sueño. Hacer una película con una de sus historias. Tenía decenas y decenas, y en todas aparecía él. Todas estaban localizadas en Istanbul y muchas de ellas ocurrían en la tienda donde él trabajaba. Esa misma noche le prometímos que dentro de un mes volveríamos y grabaríamos su película. Creo que no era consciente de ello aún.

Éste post está escrito en castellano, porqué espero que Murat, cuando reciba un e-mail hoy con el link de esta página, lo pueda leer, entender y ver su gran película. Espero también, volverlo a ver algún dia, y que me firme una copia del DVD que le traería.

Murat, arkadaş. Senin üç arkadaş kadar hakkında hatırlıyorum.
Bir kucaklama.


jueves, 2 de diciembre de 2010

Wherever

Seva, a la comarca d'Osona, és la llar dels meus amics Omar i Pati. Els vaig visitar dimarts, un dia plujós, sense opció a sortir al carrer. Tot i així vam treure a passejar la furgo que té nova, aquesta T2 de l'any 70. Era fucsia, i al rentar-la va sortir el blau de sota. De totes maneres té el seu encant i funciona a la perfecció. No tinc cap imatge de la casa on viuen, una llàstima. Això és un petit homenatge a ells dos i a l'estil de vida que porten. Perquè per molt aprop que visquin de les seves cases natals, se'ls considera uns nòmades. La gent no entén què fan "tant lluny". No és la primera vegada que els visito, però si la primera que he valorat la seva posició tant positiva. Fins ara veïns.





El mateix dimarts a la tarda marxava a la costa del nord, a Llançà. A passar un parell de dies aïllat. Entre aigües he pogut sortir i passejar, observar els ansiosos surfistes que aprofiten les onades de primera hora. He atravessat Cap Ras vorejant la costa. M'he deixat seduir pels núvols, però no atemorir. He sopat a la terrassa, cigrons de Vic, a les fosques, amb una bona copa de vi. A l'altra banda del fil, els encarregats de llegir-se els meus currículums, de moment van dient que no. Jo, per si demà s'acaba el món, aprofito el dia d'avui. Que de moment és l'únic que ser del tot cert que viuré. Seguim movent-nos.