jueves, 2 de diciembre de 2010

Wherever

Seva, a la comarca d'Osona, és la llar dels meus amics Omar i Pati. Els vaig visitar dimarts, un dia plujós, sense opció a sortir al carrer. Tot i així vam treure a passejar la furgo que té nova, aquesta T2 de l'any 70. Era fucsia, i al rentar-la va sortir el blau de sota. De totes maneres té el seu encant i funciona a la perfecció. No tinc cap imatge de la casa on viuen, una llàstima. Això és un petit homenatge a ells dos i a l'estil de vida que porten. Perquè per molt aprop que visquin de les seves cases natals, se'ls considera uns nòmades. La gent no entén què fan "tant lluny". No és la primera vegada que els visito, però si la primera que he valorat la seva posició tant positiva. Fins ara veïns.





El mateix dimarts a la tarda marxava a la costa del nord, a Llançà. A passar un parell de dies aïllat. Entre aigües he pogut sortir i passejar, observar els ansiosos surfistes que aprofiten les onades de primera hora. He atravessat Cap Ras vorejant la costa. M'he deixat seduir pels núvols, però no atemorir. He sopat a la terrassa, cigrons de Vic, a les fosques, amb una bona copa de vi. A l'altra banda del fil, els encarregats de llegir-se els meus currículums, de moment van dient que no. Jo, per si demà s'acaba el món, aprofito el dia d'avui. Que de moment és l'únic que ser del tot cert que viuré. Seguim movent-nos.

7 comentarios:

Ferran Guerrero dijo...

Aquesta situació ja l'he viscut en primera persona, va ser una bona epoca.

Aqui ens tens per el que necesitis.

Agur

Joan dijo...

Moving! so important's thing, the life is moving!

Saps aprofitar cada ARA, i la perseverància donarà resposta al teu CV i el teu saber fer.

Petons.

Eva Navarro dijo...

Tot el que demanis vindrà...a vegades la impaciencia ens fa no disfrutar el procès, el cami...
Tu per sort camines cada dia...no sempre és fàcil...

una abraçada gegant!
petons amor!

eva

Eva Navarro dijo...

Tot el que demanis vindrà...a vegades la impaciencia ens fa no disfrutar el procès, el cami...
Tu per sort camines cada dia...no sempre és fàcil...

una abraçada gegant!
petons amor!

eva

susi dijo...

en aquest camí que fem tots, els petits instants són els que fan la felicitat.. ara mateix quan he obert el blog aquest mateix instant m'ha arrencat un somriure quan he vist que has estat a Llançà, que fa poc vaig deixar per començar de nou, i a on he passat més de la meitat de la meva vida....tot és canvi, tot és moviment, tots som nòmades.... una abraçada gegant company!!

Laia dijo...

no descuidis mai de sentir com avui... Recordo el dia (quan estudiava pintura) en que vaig ser capaç de reconeixer tots els colors que "pintaven" l'asfalt...ja no era gris, era coure, verd-blavós,groguenc,tons morats, estava plè de pinzellades de tons i matissos que mai hagues imaginat! Veure això em va fer sentir afortunada i viva d'una altra manera! Tambe a ser mes optimista i a pensar que tot arriba, i a tu t'esta arribant. Aleix, amic, el que esperes aviat ho tindras, nomes t'has de mostrar alegre i obert com tu ets! El teu millor vestit? El teu somriure!

Pekas dijo...

Hi ha una dita d'un "savi" que diu... que cuan més NOS vagis acumulant, més aprop del SI estarás... Has d'agafar un full i omplir-lo de cuadrats... cada No que t'arribi... fas una creu, tatxes un cuadrat i somrius a la vida... Més creus tinguis al full...més content has d'estar perque estarás molt aprop del SI...

Salut i muntanyes.. !!!