Ton Sai, petit gran

Situada entre Krabi i Phuket, Ton Sai és una platja lliure de la destructora mà de l'home. A l'estar incomunicada per carretera i la única manera d'accedir-hi és amb barquetes (long tail boat) o caminant a través de la jungla, la major part del turisme, les màquines de destrucció massiva i els automòvils, s'han trobat amb barreres físiques que els impedeixen fer de les seves.

Sort n'hi ha, de moment, que no han aconseguit trobar-nos, i Ton Sai preserva el seu esperit lliure i l'aire net i pur. Ha sigut el primer lloc de Tailàndia on la gent , és com en els seus orígens. Al principi impactava, de la bona ona que et transmetien. Aquí si que hem gaudit del mític somriure tailandès. Viuen tranquils, tractant-se entre ells com germans i amics, o amb els escaladors que s'acosten fins aquí a passar llargues temporades, respectant el seu ritme de vida, les seves costums, i conformant-se perfectament amb una petita cabanyeta de bambú. Sense comoditats, tal i com és el lloc. No venim a fer-nos-el nostre, només volem compartir amb volsaltres, els natius, la bellesa i l'encant d'aquest racó del món.

I així és com enganxa Ton Sai. La gent que, com nosaltres, hi està de pas, també és especial. Serà l'afició per la roca, pel moviment, per l'energia. Serà perquè és així. Hem coincidit amb catalans, espanyols, argentins, colombians, mexicans,etc.. En José Carlos i en Javi, la Lu, en Marco, la Natalia, etc.

Aquí la gent escala, la majoria. Les pedres que hi ha, apart de servir per deixar-te la boca oberta una bona estona, estàn plagades de vies i mes vies. Això és una meca. El lloguer de corda és una mica car, i nosaltres anem amb el pressupost just, així que per començar anem fent boulder per tot arreu, i ens fem conèixer entre escaldors com "els nois del matalàs". La gent pensa: "perquè només pujen una part de la paret amb la llargada que tenen?", "perquè no fan servir corda?", "estan bojos!". Així poc a poc vam visitar els millors llocs de boulder i provant algunes vies quan la gent ens convidava.

Aquesta magnífica cova, Eagle Wall, plagada de mosquits, ens va regalar unes imatges per recordar aquest magnífic sostre en forma d'estalactita horitzontal. Ens fa pensar amb Flame V15, o no Fernando?

Va arribar l'últim dia, i en Domènec i en Met van llogar una corda. Van escalfar bé al sector Dum's Kitchen en un 6b i després en un 6c de xorreres i estalactites. De seguida és van posar a probar Tiger Queen 7b, pur bloc. Quatre xapes i la reunió. En Domènec va caure mentre xapava la reunió, se li obrien les mans. En definitiva, era un bloc massa llarg per la nostra resistència. Per acabar vam passar la resta del dia en una de les mítiques vies de la famosa cova de Ton Sai, la Ton Sai Beach wall. És un 7b+/7c, Tidal wave, que recòrrer tot el sostre de la cova fent una mica de travesía. Si no fos perquè no aguantaven el ritme se la haguessin emportat sense problemes. Era preciosa, moviments molt estètics sota un sostre de estalactites i repises. La brisa marina també influia a la mala adherència de les preses. En Met la va solucionar tota, havent-se de penjar 2 cops. Ja ho hem dit, uns dies aquí i surten coses maques. El que no es pot fer és intentar encadenar vies després de 4 mesos de només boulder i viatge. Això si, les cames les tenim com una pedra. Potser al tornar ens fem alpinistes.

El juego de la vida, O Jogo da Vida

Eren les 5 de la tarda, els locals preparaven el partit de volei diari. Des del fons de la platja veig, caminant vestits per la vora de l'aigua, a 2 persones. Un home amb barba blanca i un turban al cap, porta ulleres i molt poc equipatge. L'altre és de color i li treu 2 caps al seu company. El contrast del seu somriure blanc, d'orella a orella, amb el color fosc de la pell, em provoca un llarg somriure a mi també. Darrera seu, acompanyant-los, una onada d'energia que fa que la gent els saludi. Això em fa pensar que ja han estat aquí, els coneixen, i no són uns turistes qualsevols, han arribat al cor de la gent local. Sense deixar ni les motxilles, l'Edgard, amb els seus 1,99m d'alçada, es posa a jugar a volei amb tot el grup. S'ho passa com un nen, i la resta també. En Ra, o Ramon, s'asseu amb la seva barba blanca a xerrar amb tota la gent allà present.

En Ra i l'Edgard tenen un projecte, és diu El Juego de la Vida, i no preten res més que canviar el món. De la millor manera possible, jugant. De la manera que tots hem aprés les coses, des de ben petits. Ells mateixos ens faran arribar més notícies al respecte, jo no explicaré res més.

Gràcies, Obrigado, Gracias

En fi, ara amb els braços ben inflats uns d'escalar, i vermells altres de jugar a volei hem arribat a Bangkok. Una mica diferent que l'altre cop, més tranquil. Després de la tempesta que hi va passar la cosa sembla haver acabat, com a mínim per ara. Demà anem cap a Hanoi, Vietnam, a veure en Joan i la Lola. Hem parlat amb ells fa una estona i s'ho estàn passant bomba, Cambodja els ha enamorat.

Així que fins ARA. Nosaltres seguim jugant com nens, amb la vida. Esperem encomanar una mica a tothom aquestes pessigolles que tenim quant juguem i que quan ens veiem el joc sigui la nostra forma de comunicació. Sinò què és la vida? el millor joc al que hem estat convidats a participar. Gràcies.

Juguem plegats!