S.O.M.

Per moure's, descobrir, per sentir l'aire fresc a la cara, escolant-se per sota la samarreta. Per seguir en moviment. La meva nova bicicleta, de moment, fins que canvii de mans i algú més la pugui gaudir. Quan tardaràn a trencar el candau que la guarda? El meu bell amic Mure me la va portar ahir a la tarda, i després d'una estoneta posant-la apunt, avui ja n'he pogut gaudir. És un llamp! flash!

Altes hores de la nit. L'Eva encara treballa en un projecte de "stop-motion" que fa uns dies ens té ben distrets. A hores d'ara el presenta a la facultat de Belles Arts. Les ulleres, la finestra entre la fredor de la pantalla de l'ordinador i l'escalfor de la sala iluminada per l'estufa de llenya. Els ulls, la finestra de l'ànima; inspirada, creativa, fèrtil. Al fons la porta, fraccionada en diferents sortides, o entrades. Quina és la nostra?

En Mure al cim del Puigmadrona (341m). Entre tanta feina hem trobat un foradet per fer un picnic a dalt d'aquest. La llum de quarts de cinc ho pinta tot de taronja. És època de mandarines, que bones que son aquests dies! L'acidesa d'una peça de fruita la contrastem amb la dolçor d'una tarda de tardor a l'aire lliure. I és que a nosaltres mateixos ens hem de fer els millors regals. Una bona estona no necessita fotografia per ser recordada, però un moment de pau com aquest sempre és d'agraïr si el pots compartir, re-viure, reCORdar.

Ens aquests dies d'aterratge i adaptació al medi, la sensació que tinc a vegades és semblant a aquesta. Tot sembla fer-se muntanya amunt, barrejant-se en un punt, el meu terrat. I som nosaltres els que hem de voler pujar cada un d'aquest graons, descobrir-los, i sobretot, viure'ls. Sense por, amb amor.

Aquest matí, encara emocionat pel dia d'ahir, he aprofitat i he passejat amb la nova bicicleta fins a l'oficina del SOM (Servei d'Ocupació Municipal). Un graó més. M'hi he apuntat i ja m'han ensenyat unes quantes ofertes de feina. He arribat a casa i m'he fet 2 currículums de nou. Un per qualsevol tipus de feina i un altre més professional com a cinematògraf i fotògraf.

Ara que es barallin ells! Jo ja he fet la meva feina avui.

Apa, m'en vaig en pau amb Shiva i companyia.

Shadow of the Wind

Nomads: (Greek: νομάδες, nomádes, "those who let pasture herds"), commonly known as itinerants in modern-day contexts. Actually, a nomad is someone who's never static, someone who's allways moving to succeed in the art of evolution. I mean evolution in the sense of personal evolution. Keep moving to become someone different everytime, addjustable to any kind of situation, to every single present moment we live. That's why this blog will be moving as far as we are moving.

Nómadas: seres que se mueven constantemente persiguiendo la supervivéncia. Desde un punto de vista de eficiencia y sustentabilidad es un estilo de vida congruente, pues consiste en mover la población hacia los recursos y no a la inversa. En nuestro caso, nos definimos como nómadas de espíritu. La evolución constante es necesaria para seguir el ritmo activo de la vida. Si la queremos vivir en toda su plenitud, hay que moverse. Es por eso que este blog permanecerá abierto, hasta que nosotros dejemos de movernos.

Today I took my Shadow of the Wind and I went to Can Boquet. Just to let the pages fly and show me where I should read. There were nothing but me, nothing but the world around. In a few days my world seems to had changed, but it isn't that way. I just changed place. Few days ago we were climbing with Sam and Ana, they gave me that book. We've travelled since then, and we're here reading it. That's cool.

Des de Can Boquet, a la Serralada Litoral, pots estar escalant envoltat d'arbres, sentir-te en plena muntanya, però de sobte, quan treus el cap per sobre d'un d'aquest blocs de pedra clavats a terra, veus el mar. És blau, molt blau. I els arbres, que són la cortina de la finestra, són verds, molt verds. Entre jo i el mar, passats els arbres, hi ha una gran ciutat, alienada segurament, que puja quan té temps a gaudir d'aquest pulmó. Heu vist on som? què trepitjem?

A Can Boquet la pedra no forma regeletes en forma d'orella, el color sembla que l'hagin passat per aigua, hi ha crescut arbres... i els cactus no tenen punxes. Això deu voler dir que no som a Hueco Tanks. Sort dels cactus! Sino pago el peatge amb dollars. Peatges... enlloc del món n'hem vist, només aquí. Recordeu, diumenge tots a votar!

Ja de tornada, amb el sol ben baix, m'he aturat davant del campanar. Si no arriba a ser per la llum que el retallava del fons, que li donava volum, que el pintava amb tendresa entre el verd... si no arriba a ser per la llum, no m'aturo. Si no arriba a ser per la llum no hi ha color. De quin color són els llençols un cop apaguem l'interruptor?

La Crema i la Rumba. Un té 10 anys i l'altra va nèixer el mateix dia que vam marxar de viatge. He tornat i les he trobat així. S'estimen, són amigues, comparteixen. I fins i tot m'atraveixo a dir que són catalanes. Els hi agraden els bastoners!

Bom Bolenath

OM Shiva

Welcome

"Welcome Nomadas": A l'arribada de l'aeroport de Barcelona es podia llegir unapancarta que deia això. Ja hem arribat, ho hem fet. La famosa volta al món, en 274 dies, en un obrir d'ulls per no tancar-los mai.

Aquesta última imatge és la que veig ara cada matí. Ja no obrim la cremallera de la tenda per tastar amb la nostra pell la temperatura del nou dia, ja no fem el tè amb el fogonet, no correm per agafar un bus ben carregats, ni tampoc patim per haver de menjar aquesta nit. Tot això ja ho hem fet, ja està après, és nostre.

Sobre la taula, 38 hores grabades, apilades una sobre l'altra esperant que algú les miri i decideixi recordar. 274 dies de la nostra vida, reposant a l'habitació després del llarg viatge, intentant ordenar les anècdotes per tal que la gent les entengui ben bé.

Aquest blog continua.

La pel·lícula és part del viatge, i el viatge no s'ha acabat encara.