Hueco, Thanks!

Hueco Tanks. Quin nom. Només sentir-lo ja em fa mal tot el cós. Quin paradís. Tot plegat ens fa pensar que ha sigut una bona cloenda, un bon últim lloc per visitar. Hem conegut gent fantàstica, com en Sam i l'Ana, o en Dave, Trevor, Emilia i Ty. Una família que ens ha acollit al rancho com si no fóssim campers, com si ens coneguéssim d'anys enrera.

Els últims dies allà era com estar a casa. Cada nit feiem un sopar junts. Avui cuinen uns, demà uns altres. Avui menjar francès, demà americà i l'altre una paella o una truita de patates. I això, partint de la base que els campers no poden entrar a la casa, doncs ens fa sentir com de la família. Compartint nevera, àpats i converses llargues fins la nit.

També vam poder gaudir, gràcies a l'Ana i al Dave, que són guies del parc, d'un tours per nosaltres increíbles. Ells ens volien ensenyar el millor del lloc, i nosalters estàvem encantats de seguir-los i de que ens portéssin als llocs que sempre haviem somiat per veure. The Flame, Esperanza, The Feather, Full service, Slashface, Nagual... un seguit de boulders mundialment coneguts que vam poder tocar i probar nosaltres mateixos.

Si tothom ens coneixia per alguna cosa era pel fet de no descansar. Ens veien aparèixer i ja deien: "Mireu, els catalans que no descansen mai!" "Porten aquí 2 setmanes i només han descansat un dia". Ells, pel contrari, escalen 2 dies i en reposen 2. Nosaltres ja reposarem a San Francisco! - els hi deiem-. És difícil deixar escapar un dia allà, hi ha sempre coses noves a veure,a probar. Nous projectes, noves obessions. I no ens podem queixar, ens hem endut un bon sac d'encadenaments a la butxaca.

Hem aprofitat per grabar les últimes cintes d'escalada. Aquesta vegada, a més, hem grabat amb en Sam i l'Ana, locals de la zona i uns dels escaladors més forts dels últims anys. Grabar amb ells va ser fantàstic. Era difícil mirar a través de l'objectiu quan davant teu estàven fent aquelles meravelles. Es van sentir còmodes, de manera que al acabar de grabar el primer, en Sam em va dir si en volia grabar un altre. Oi tant! Els que ell vulgui, jo no em cansaré.

Els dies anàven passant, i de cop i volta, ens vam parar a comptar i només teniem 2 dies més allà. Dos dies? Només escalem 2 dies més? Després de tant temps viatjant i escalant, el teu cap esborra que hi ha un final. Tot sembla infinit. Marxem d'aquí, però anem allà. Ara ja no és així.

I el dia va arribar, si, exactament 2 dies després de posar-nos a comptar. Dilluns al matí carreguem el cotxe per fer camí a San Francisco. Davant nostre uns 2000km (1200milles). creiem que ho podem fer en 2 dies, mil i mil. El primer dia tot va sobre rodes. Just sortint del Paso ens fan un control de frontera, per tots els conflictes de Mèxic. Ens hi tenen una estona, amb el gos, les pistoletes i les cares de bona gent. Però no troben armes de destrucció massiva. No son de la Yihad, van bruts, però no son terroristes. Passem.

Parem al parc nacional de White Sands. Una part és on fan proves de les seves bombes nuclears, i a l'altra, han reservat un d'aquest espai preciós, de dunes blanques, perquè el public el pugui gaudir una mica.

La carretera continua. La primera nit dormim a algún lloc, al mig del desert, ben de nit. L'endemà ens llevem abans que surti el sol i seguim la marxa. Som optimistes. Podem arribar avui mateix a San Francisco. Tenim molt troç per fer, però al llevar-nos dora, la possibilitat és factible. Poca estona va durar l'alegria. El cotxe va dir prou, "hasta aquí hemos llegado!"

Tots tres sabiem que allò no pintava gens bé, que el pobre ens estava deixant al mig del desert, lluny del nostre objectiu, sense un poble on trobar ajuda. Poc a poc arribem a un càmping solitari, on trobem ajuda de mans de dos germans que en els seus temps també havien viatjat. Ens remolquen fins un poble on hi ha un mecànic. El mecànic ho té clar. Ens demana 2000$ per arregalr-lo, de manera, que sense pensar-ho ni un moment, li deixem el cotxe allà. La resta del viatge, amb autobús.

Amb 12 hores som a San Francisco. El viatge no ha estat malament, hem pogut dormir una mica, tot i que els busos de Asia eren encara més còmodes que aquests. Hem arribat a la cita, al Reel Rock Tour 2010. És un festival dels films d'escalada més representatius de l'últim any. Hi teniem moltes esperances posades, i és potser per això, que els primers films ens van decepcionar una mica. La segona part, va ser diferent. Tenien guardats els millors audiovisuals pel final.

I aquí som, aquí seguim. A la Mission de San Francisco. Al cor de la ciutat. Ens hem trobat amb la Marta, una amiga de Sant Cugat que ha vingut un any a estudiar aquí. Així que anem tots plegats a fer una mica el guiri pels molls de les foques.

Hi ha moments que sembla que estiguis a la sala d'espera del metge, esperant que et faci passar. Esperant que t'obri la porta i t'embarquis en el vol de tornada. Però no hem d'esperar, simplement hem de viure aquests últims dies, com a últims però viure'ls també com a únics.

Ara és el moment on se suposa que fem les reflexions finals, però no serà així. Ja us les farem cadascú de nosaltres, asseguts a taula, amb un quinto Estrella i cara a cara. Que les expressions facials no tenen desperdici.

Aquesta frase escrita al terra del passeig marítim ens ho diu ben clar. Ho tenim aquí mateix, és nostre.

Fins ARA

From Utah to Texas, with love

(new website www.aleixvilardebo.com)

Han passat dies, històries, llocs i milles des de l'últim cop que vam escriure, així que farem una breu repassada dels trets més significatius d'aquests darrers "ares".

Al deixar California tots 3 teniem moltes ganes de descobrir més d'aquest gran país. A Bishop hi vam estar molt bé, va ser una gran escola per nosaltres, però ara teniem Utah entre cella i cella. La raó per la qual vam decidir anar a Utah va ser degut a que molta gent ens ho va recomanar. I no ens va decepcionar.

La primera nit de ruta vam dormir a Ibex, al bell mig del llit d'un llac sec. Portàvem unes quantes milles a sobre després d'haver creuat tota Nevada en un dia, de manera, que per descansar una mica vam escalar abans que es fés del tot fosc.

Amb la nit va arribar la lluna, preciosa, amb tota la seva plenitud i lluentor. Era la viutena del viatge, i ens va deixar ben contents. Gràcies a la llum que feia el llac semblava moll amb el reflexe. Però no podia ser, si fins i tot es podien veure les esquerdes del fang. Va ser màgic. La tenda allà al mig i nosaltres com a vigilants de la nit.

Al dia següent ens vam llevar vius un altre cop, amb ganes de més. Així que vam esmorzar, escalar una miqueta i fer camí fins a Salt Lake City (el punt més al nord de tot el viatge).

El lloc triat era Little Cottonwood, just a un cop de pedra de la mateixa ciutat. Només arribar, patam, Starbucks localitzat, patam, un bon super també localitzat. Nois, només ens falta trobar una font d'aigua on poder omplir les garrafes i poder ser lliures. Per acampar només teniem una opció. Gélida, però era una opció. A dalt de tot de la carretera, a uns 3000m d'altitud i rodejats per les millors pistes d'esquí de Utah. Només baixar del cotxe ens vam mirar i vam dir: "Jo em poso el plumes!" "Jo també..." "Cullons, i jo!" Les 3 nits allà van ser fredes, en canvi, durant el dia la temperatura pujava fins fer-te treure la samarreta al sol.

Una de les raons per la que voliem anar allà era que els arbres estarien en plè canvi de fulles, per tant, amb uns colors increibles. A les fotos no és molt apreciable, però amb video van quedar uns bons plans de boscos taronjes, verds, grocs i vermells. Aquest americans no aprecien el que tenen. La natura s'ha portat massa bé amb ells, quins regals que els ha deixat...

Al cap de 3 dies vam baixar altre vegada al desert, ja el trobàvem a faltar. Next stop Joe's Valley, al centre de Utah. Allà el free camping era un altre cop legal, de manera que no ens haviem d'amagar a 3000m. Aquest cop al sector mateix d'escalada. Aquí l'escalada era molt agradable, amb una arenisca compacte impressionant. Mica en mica ens anem posant en forma altra vegada i els números dels graus encadenats cada vegada és més alt. Això motiva. Portem uns mesos maltractant bastant el cos; dormint a autobusos, a trens, a terra, carregant molt pes, alimentant-nos com podem, escalfant poc, estirant encara menys, etc. De manera que hem d'anar en compte, ja que cada vegada ens van sortint més pupes. Els fisios es faran d'or amb la nostra tornada.

Aquí ens va tornar a sortir la vena d'obrir zones i blocs nous. Entre ells està aquest d'aquí sobre, Home Sweet Home, just al costat d'una casa abandonada. El lloc era perfecte, la casa també, llàstima que la cervesa ja estava buïda. Va ser un bon lloc per fer una sessió de fotos i unes entrevistes per la pel·lícula (quantes hores i hores de cintes que tenim... quina feinada! que guai!)

De sobte, un dia, el cel es va tapar. Unes tímides gotes d'aigua van caure de dins la capa grisa de núvols. Mica en mica van pedre la vergonya i van començar a caure en forma de xàfec. Ja la tenim aquí. Definitivament la tenda no és immpermeable. Un cop l'arenisca es mulla, com alguns sabeu, s'ha d'esperar un parell o 3 de dies a que s'assequi bé. L'excusa perfecta per marxar ràpidament cap a Hueco Tanks, Texas, last stop.

De camí a Texas, creuant Utah, vam parar al parc nacional de Arches. Un d'aquests regals que esmentàvem abans que la mare terra els ha fet als nord-americans. Bàsicament, arcs de pedra com els de Lucky Luke, preciós, brutal. Arcs.

Aquella nit vam dormir al mig d'un d'aquets deserts tant bonics de dunes vermelloses, però se'ns va escapar el detall que estàvem en una propietat privada, i això, a Estats Units, és un dels pitjors delictes que pots fer. Ho vam saber de bon matí, quan el sol encara no havia tret el cap darrera els núvols vermells. Una bona dona ens va tocar el clàxon de la seva ranxera, i un cop fora la tenda, ens va demanar que marxéssim. Sort que no era un vaquer amb una arma apuntant-nos. Diuen per aquí que és probable que passi. No va ser el cas.

Finalment, Hueco Tanks. El sol es ponia i nosaltres arribàvem al Hueco Rock Ranch, l'únic i el millor lloc on podriem estar. Una mena de càmping sense cap mena de servei (ni aigua ni lavabos) on s'ajunten els millors escaladors del planeta cada hivern. El fet de ser els primers de la temporada no és tant dolent, ja que ens ha permés passar bones estones amb els amos i els locals.

El lloc és espectacular. Tant l'escalada, com les preses que hi trobes, la roca, la vida animal, les plantes, les pintures rupestres dels indis natius, etc. Això ha fet que la nostra motivació encara sigui més gran ara. El segon dia allà vam conèixer a l'Ana Burgos, una noia d'origen sud-americà que ha viscut i escalat aquí en els últims 10 anys. Molt forta i mundialment coneguda. Gràcies a ella ahir vam poder fer un tour guiat amb ella i el seu marit, Sam Davis, un escalador molt i molt fort. Ens van ensenyar algunes de les millores zones del sector tancat al públic, i vam escalar com bojos fins que no vam poder més.

Avui descansem totalment, ja tocava. I és per això que demà al matí, o potser alguns avui mateix, veieu el nou post al blog.

El viatge s'està acabant, però en continua un altre de ben llarg i emocionant un cop siguem a casa. És per això que no estem tristos. Estem aquí i ARA, ho estem vivint. Intentem ser el màxim presents que podem, i crec que ho fem "pretty good".

Ahir mateix, rodejats d'escaladors i curiosos, repassàvem les fotos del viatge sencer. Quins bons records, quants canvis, quanta gent, quantes emocions. Crec que fins i tot ells, que no hi han sigut, van viure veient les fotos tots aquells moments mentre explicàvem una anècdota darrera una altra. Nosalters mateixos ens sorprenem del nostre camí, que bonic i sorprenent ha sigut. Ni tot l'or del món pot pagar això. Ho portem dintre, és ja part de nosaltres, de la nostra motxilla pesada i les nostres mans treballades. Ningú ens ho podrà mai prendre, però ho podrem nosaltres compartir amb tots vosalters, de la mateixa manera que hem estat fent al llarg d'aquest llarg i bonic viatge a Ítaca.

Ara el sol és baix, i mentre escric aquestes últimes paraules davant la pantalla de l'ordinador, veig els meus ulls reflexats. Brillen. Estic emocionat. Puc veure totes aquestes històries dibuixades dins dels ulls, transparents. Hem canviat, igual que vosaltres, i seguirem canviant. També la relació entre tots nosalters ha canviat, s'ha fet forta, i ens ha ensenyat com d'importants sou tots vosaltres per nosaltres. Us hem dit que us estimem, i ho hem sentit dir de les vostres boques. Això ens ha fet sentir plens. Esperem que a vosaltres també tot i la nostra absència física.

És curiós que haguem d'estar tant lluny per sentir la paraula "t'estimo" dient-se entre uns i altres. Potser a partir d'ara és més fàcil. N'hem après. D'això i de moltes altres coses. Tots hem après, cada dia que hem anat a dormir, hem sigut més grans, més persones humanes.

Om Shiva