Tribus H'mong de Sapa

Al nord-oest de Vietnam, a 1700m, es troba Sapa. Al bell mig de les muintanyes, rodejat de terrasses d'arrós, camps de blat i de cànem, viuen des de fa segles una desena de tribus minoritàries emigrades des de diferents punts del planeta. La gran majoria de la gent s'hi queda 2 dies aquí, fan un trekking i marxen. La nostra idea, bàsicament com sempre, no té en compte el temps. així que després d'una setmana aquí som com locals. I cap pressa ens persegueix a marxar.

Una de les tribus més pobres, la H'mong, ens ha acollit de manera tant natural que no hem oposat resistència a quedar-nos uns dies més amb ells. Estàn totes situades en poblats al voltant de Sapa, de manera que és aquí on venen a vendre al mercat i a la gent turista. Els H'mong, o més ben dit, les H'mong, perquè son les dones les que surten del poblat a vendre i no els homes, fabriquen tota mena de indumentàries i complements amb cànem i amb diferents colors vius. Cada una de les peces té la seva el·laboració casolana. La roba per exemple, tarda mesos en ser manufacturada. Del cànem que planten, n'extreuen els filaments, els assequen i, un a un, els teixexen. Un cop el teixit està fet, utlitzen una planta que es diu "indigo", que al barrejar-se amb aigua es fa servir com a tint negre. La base de la seva indumentària és negre, i a sobre hi porten coses de colors vius que elles mateixes cusen a mà.

Vam comprar un telèfon vietnamita, i al dia següent, només feiem que rebre trucades de tot d'amics i amigues d'aquí que volien quedar amb nosaltres. I així hem anat fent, com un més del poble, passant llargues hores junts passejant i venen als turistes. Sense objectius, sense buscar res, la millor forma de tenir els ulls oberts i trobar.

Ja des del primer dia ens hem fet molt amics amb una nena que es diu Lee, i des de llavors no s'ha separat del nostre costat. Dinem i sopem junts, amb ella i altres H'mong, en un petit lloc local o ens donen arròs amb porc per 2 rals. I així anar fent amistat li vam demanar si podiem anar amb ella a visitar els seu poblat 2 dies, i fer nit allà. Li va costar una mica, però aprofitant que tenia dos dies sense escola, finalment ens va dir que ens hi portava. El primer dia vam fer un trekking per anar fins el poblat, atravessant muntanyes i creuant petits poblats al costat del camps de conreu. Un ambient màgic i verd, molt verd. Hem tingut sort i no ens ha plogut i el camí va ser llarg però el vam disfrutar a cada pas. Ens tenia preparat sorpreses a mida que avançàvem; roques negres punxegudes que treien el cap a dir hola, un nen fent bombolles de sabó assegut a mig camí, ramats de búfals observant-nos, milers de terrasses d'arròs formant un puzzle de patchwork, casetes i famílies que sortien a saludar, etc..

Així que abans de ser fosc vam arribar a Ta Van, en una casa de fusta on ens vam quedar a dormir. Ens van preparar sopar i vi d'arròs. La gent encantadora, com sempre. La mirada neta i l'ànima pulida com marbre. Vam dormir com angelets i l'endemà al matí, després d'un bon esmorzar, vam enfilar-nos a la muntanya per visitar la casa de la Lee. Allà vam conèixer a la seva mare i la seva germana, estaven filant el cànem per fabricar la roba. Quina gratitut tant gran poder mirar als ulls d'una persona, i sense entendre'ns amb paraules, que un somriure brillant innundi el moment de felicitat. Vam seure una estona allà amb elles, contemplant, fent fotos i grabant. Li vam preguntar a la Lee si ens podriem quedar allà una nit, però es veu que està prohibit. A més al no tenir pare, imagino que una figura masculina estrangera no està benvinguda. De totes maneres els hi estem infinitament agraïts per la seva hospitalitat.

Ahir a la tarda vam arribar aquí, cansadets, però amb la motxilla ben plena d'experiències. Vam tornar al Bia Hoi, on cada tarda ens trobem amb els amics i petem la xerrada. ara arriben uns, ara marxen els altres. Un no parar de conèixer i aprendre. Una gran sort.

Demà és un casament H'mong i ens van convidar a anar-hi. Crec que no ens el podem perdre oi? Així que ja explicarem com va.

Ara m'adono que hi ha moltes fotos en aquest post... quina passada! De fet la idea inicial era fer un post només amb retrats, com és la primera part, i després un altre amb la resta. Però al final ha sortit tot barrejat.

En principi d'aquí 3 dies marxarem d'aquí i anirem a Cat Ba, la illa més gran de Halong Bay. Allà intentarem buscar una barqueta local que ens porti 2 o 3 dies a fer psicobloc, tot menjant i dormint a la metixa barca. Així ho pretenem, però en el següent post sabreu del cert com han anat les coses. En realitat estem oberts a tot, així que si apareixem a la Xina no us extranyeu. Sab kuch milega.

Petons i a seguir jugant!

El joc de la vida

Vietnam, 3+2=6

Son les 14h quan sortim de les portes de l'aeroport de Hanoi. Allà fora i amb un somriure sospitós hi ha 2 persones que ens sonen massa. En Joan i la Lola ens han vingut a veure! Ens fonem enmig d'un mar d'abraçades i llagrimes. No puc explicar gaire més d'aquell moment, ho tinc a dins i no recordo imatges amb tants nervis. Aquella nit dormim amb ells a l'hotel, per l'endemà fer un tour de 3 dies per Halong Bay.

3+2=6 no és més que una definició de la relació que hem creat amb ells. Erem tres i s'hi han afegit dos més. Però no som 5, som un més, som 6. El sisè és el que demostra que cadascú és lliure i és ell mateix. El sisè és l'amor, la compenetració, la connexió, la relació, l'amistat, l'amor... i els altres 5 som cadascú de nosaltres en si mateix. Així que hem viatjat tots 6 plegats pel nord del Vietnam. Al principi va ser una mica extrany, després de tant temps els 3 sols. però és tant fàcil conviure i viure amb la Lola i en Joan que ràpidament ens vam sentir tots 6 fent pinya i repartint somriure i bromes pels carrers de Hanoi, enmig d'una densa boira de pol·lució.

Així que aconseguim el millor preu per fer un tour der Halong Bay, peparem el necessari i marxem. Aquesta magnífica badia està formada per més de 2000 illes de roca calcària i denses selves tropicals. La llegenda diu que son degudes a la por que i tenien a un drac que havia de venir. Jo dic, son Déus. Descansen estirats en aquestes aigues per vigilar que no hi faci mal aquest drac, mentrestant están en remull, tranquils, observant el gran cel que ens protegeix.

El tour és una mica turístic, però és la única manera de veure tot això. A cap ens ha deixat indiferent, el lloc és màgic. A totes hores del dia et té preparada alguna sorpresa; llums especials, barques que surten, venedors flotants, illes deconegudes, parets impressionants i Déus estirats, amb els braços sobre la panxa, esperant al drac. El primer dia ens van portar a veure unes coves, a donar voltes entre illes i a fer una estona de kayak, que nosaltres vam aprofitar per fer psicobloc (escalada a les partes del mar, caient a l'aigua). Dinar, sopar i dormir a bord del vaixell. Uns dies de somni.

El segon dia ens van portar a la illa de Cat Ba, la més gran de totes. Vam visitar un National Park, sota un sol infernal, i a la tarda vam passejar pels carrers del poble. Hi havia un mercat local molt interessant. A simple vista semblava de peix, però a mida que t'hi anaves endinsant anaves descobrint coses més estranyes i curioses. Peixos de tots tipus, carns, fruites, llangardaixos, dragons, serps... una gran varietat d'aliments! Ens vam acostar fins la platja, plena de turisme local, vam fer una birreta i a sopar. Al vespre vam sortir a fer unes birres i uns tombs entre la multitud vietnamita. Durant el dia sembla que s'amaguin, i a certa hora surten tots plegats i omplen el passeig marítim.

El tercer dia va ser tota la tornada. Des de la illa al vaixell i d'allà a agafar el bus fins a Hanoi. Un cop a a la capital ens vam separar. En Joan i la Lola van fer via al seu hotel i nosaltres 3 ens vam buscar la vida per trobar el galliner mes barat de la ciutat. Oi tant si el vam trobar!

Hanoi és una ciutat plena. Plena de gent, de motos, fum i de soroll. Plena de barris, de diferències i de semblances. Carai, com totes les ciutats. Ens vam sentir ben acollits al barri antic. Vam sopar tots 5 al carrer, fent cultura de carrer, uns arrossos i uns noddles.

Ara som a Sapa, a l'extrem nord del Vietnam. Situat a 1700m i rodejat de terrasses d'arròs, en aquest poble tornem a respirar aire fresc. A la plaça del poble ens trobem tots 6 una altra vegada. Coneixem H'mongs, la tribú més propera, i xerrem amb ells una llarga estona. Com al nord de la India, aquí la gent torna a tenir la mirada neta i el rostre cremat pel sol de muntanya.

És molt agradable passejar i conversar amb aquesta gent, aprendre els seus dialectes, tocar l'arpa, mirar collarets i no comprar-ne cap, visitar les seves llars i els seus poblats.

Ahir a la tarda ens vam despedir de la Lola i en Joan. Els estem infinitament agraïts per tots aquest dies, per la seva companyia, el seu amor i afecte, i la seva innociència viatgera. Sou collonuts i estem molt i molt contents d'haver compartit una part del camí amb vosaltres, ha sigut genial! La veritat és que no hi ha més paraules, només queden sentiments que tenim a dins. No és que no els vulguem treure, simplement els hem de païr per poder-los transmetre.

Ara us deixem un petit video improvitzat a l'hotel de Hanoi. Dirigit i interpretat pels 6.

Una abraçada a tots; nomades d'aquí, nomades d'allà i sedentaris amb set de nomadisme.

Ton Sai, petit gran

Situada entre Krabi i Phuket, Ton Sai és una platja lliure de la destructora mà de l'home. A l'estar incomunicada per carretera i la única manera d'accedir-hi és amb barquetes (long tail boat) o caminant a través de la jungla, la major part del turisme, les màquines de destrucció massiva i els automòvils, s'han trobat amb barreres físiques que els impedeixen fer de les seves.

Sort n'hi ha, de moment, que no han aconseguit trobar-nos, i Ton Sai preserva el seu esperit lliure i l'aire net i pur. Ha sigut el primer lloc de Tailàndia on la gent , és com en els seus orígens. Al principi impactava, de la bona ona que et transmetien. Aquí si que hem gaudit del mític somriure tailandès. Viuen tranquils, tractant-se entre ells com germans i amics, o amb els escaladors que s'acosten fins aquí a passar llargues temporades, respectant el seu ritme de vida, les seves costums, i conformant-se perfectament amb una petita cabanyeta de bambú. Sense comoditats, tal i com és el lloc. No venim a fer-nos-el nostre, només volem compartir amb volsaltres, els natius, la bellesa i l'encant d'aquest racó del món.

I així és com enganxa Ton Sai. La gent que, com nosaltres, hi està de pas, també és especial. Serà l'afició per la roca, pel moviment, per l'energia. Serà perquè és així. Hem coincidit amb catalans, espanyols, argentins, colombians, mexicans,etc.. En José Carlos i en Javi, la Lu, en Marco, la Natalia, etc.

Aquí la gent escala, la majoria. Les pedres que hi ha, apart de servir per deixar-te la boca oberta una bona estona, estàn plagades de vies i mes vies. Això és una meca. El lloguer de corda és una mica car, i nosaltres anem amb el pressupost just, així que per començar anem fent boulder per tot arreu, i ens fem conèixer entre escaldors com "els nois del matalàs". La gent pensa: "perquè només pujen una part de la paret amb la llargada que tenen?", "perquè no fan servir corda?", "estan bojos!". Així poc a poc vam visitar els millors llocs de boulder i provant algunes vies quan la gent ens convidava.

Aquesta magnífica cova, Eagle Wall, plagada de mosquits, ens va regalar unes imatges per recordar aquest magnífic sostre en forma d'estalactita horitzontal. Ens fa pensar amb Flame V15, o no Fernando?

Va arribar l'últim dia, i en Domènec i en Met van llogar una corda. Van escalfar bé al sector Dum's Kitchen en un 6b i després en un 6c de xorreres i estalactites. De seguida és van posar a probar Tiger Queen 7b, pur bloc. Quatre xapes i la reunió. En Domènec va caure mentre xapava la reunió, se li obrien les mans. En definitiva, era un bloc massa llarg per la nostra resistència. Per acabar vam passar la resta del dia en una de les mítiques vies de la famosa cova de Ton Sai, la Ton Sai Beach wall. És un 7b+/7c, Tidal wave, que recòrrer tot el sostre de la cova fent una mica de travesía. Si no fos perquè no aguantaven el ritme se la haguessin emportat sense problemes. Era preciosa, moviments molt estètics sota un sostre de estalactites i repises. La brisa marina també influia a la mala adherència de les preses. En Met la va solucionar tota, havent-se de penjar 2 cops. Ja ho hem dit, uns dies aquí i surten coses maques. El que no es pot fer és intentar encadenar vies després de 4 mesos de només boulder i viatge. Això si, les cames les tenim com una pedra. Potser al tornar ens fem alpinistes.

El juego de la vida, O Jogo da Vida

Eren les 5 de la tarda, els locals preparaven el partit de volei diari. Des del fons de la platja veig, caminant vestits per la vora de l'aigua, a 2 persones. Un home amb barba blanca i un turban al cap, porta ulleres i molt poc equipatge. L'altre és de color i li treu 2 caps al seu company. El contrast del seu somriure blanc, d'orella a orella, amb el color fosc de la pell, em provoca un llarg somriure a mi també. Darrera seu, acompanyant-los, una onada d'energia que fa que la gent els saludi. Això em fa pensar que ja han estat aquí, els coneixen, i no són uns turistes qualsevols, han arribat al cor de la gent local. Sense deixar ni les motxilles, l'Edgard, amb els seus 1,99m d'alçada, es posa a jugar a volei amb tot el grup. S'ho passa com un nen, i la resta també. En Ra, o Ramon, s'asseu amb la seva barba blanca a xerrar amb tota la gent allà present.

En Ra i l'Edgard tenen un projecte, és diu El Juego de la Vida, i no preten res més que canviar el món. De la millor manera possible, jugant. De la manera que tots hem aprés les coses, des de ben petits. Ells mateixos ens faran arribar més notícies al respecte, jo no explicaré res més.

Gràcies, Obrigado, Gracias

En fi, ara amb els braços ben inflats uns d'escalar, i vermells altres de jugar a volei hem arribat a Bangkok. Una mica diferent que l'altre cop, més tranquil. Després de la tempesta que hi va passar la cosa sembla haver acabat, com a mínim per ara. Demà anem cap a Hanoi, Vietnam, a veure en Joan i la Lola. Hem parlat amb ells fa una estona i s'ho estàn passant bomba, Cambodja els ha enamorat.

Així que fins ARA. Nosaltres seguim jugant com nens, amb la vida. Esperem encomanar una mica a tothom aquestes pessigolles que tenim quant juguem i que quan ens veiem el joc sigui la nostra forma de comunicació. Sinò què és la vida? el millor joc al que hem estat convidats a participar. Gràcies.

Juguem plegats!