Bouldering in Buttermilk, Bishop

El dia abans de marxar d'aquí repassem el que han sigut aquests casi 20 dies acampats al desert i escalant sobre tant dur. Sempre ens queixem a l'hora marxar: "Jo m'hi quedaria més..." o "Es que falten tantes coses a fer aquí...". Però ja se sap, els nòmades no tenen cap lloc fix. Ens hem de moure.

D'escalar n'hem après aquí, oi tant. A fer servir el cap quan ets alt, a llegir les rutes i estalviar pell, i sobretot, a disfrutar fent el que fas a cada ara. No hi ha res com l'escalada per viure millor el moment present. En el moment que escales, com diu Eckhart Tölle a "El Poder del Ahora", només ets aquí i ara. No penses en què faràs després o què vam fer ahir, sino malament. El peu allà i la mà esquerra així. Respira. Magnesi. Tranquil que ja eta a dalt. Així és l'escalada, viure el present mentre voles.

Del desert també n'hem après. Des del primer dia vam dir que si arribava el moment on els falcons ens volen per sobre els caps, aquest era el moment de marxar. Volar han volat, però massa amunt per sentir-nos eludits. Els corbs que hi ha, una parella d'uns setze anyets, són molt tímids i no els hi agraden els extrangers. Els coyotes, els rosegadors i les serps han fet horaris diferents als nostres. Mentre nosaltres dormim ells agafen tot el menjar que tenim per fora (restes que mai s'acumulen). Cada matí ens ho trobem tot net, amb petjades i cagallons per tot arreu.

Al poble, on hem baixat diàriament, ja tenim amics a cada lloc. A Starbucks ja saben què prenem cada un, al supermercat ens guarden el menjar que volen llençar. I la gent ens va preguntant com va l'escalada o fins quan ens quedem. Som els "free campers" de peus bruts i pols blanca a la roba. La millor de totes és la dona de la parada de menjar preparat que hi ha dins el super. Es diu Lisa, és encantadora. Per ella ens posaria tot el menjar i no ens cobraria res. Quan la jefa no la veu ens omple la bossa amb més coses. És una dona d'aquelles que et cuida tant si vols com si no, quin gust. Avui ens hem despedit d'ella. Ens ha posat doble de doble hot dog amb doble de tot. Encara l'estem digerint.

Si tot va bé demà al matí farem camí a Utah. Tenim 2 dies de cotxe, així que pararem a la meitat i dormirem aprop de la carretera. Primer de tot anirem a Joe's Valley, al centre de Utah, a prop de Orangeville. La idea és, al cap d'uns dies, pujar fins a Little Cottonwood. Aquesta segona és una zona més elevada, de camí a Salt Lake City, rodejada d'arbres de fulla caduca. El que vol dir que per les nostres dates haurien d'estar canviant de color. Aquesta és la idea. Fotografia el pictoresc racó. Amb el temps just i la sopa a taula destinarem els últims dies del viatge per arribar a Texas. A la frontera amb Mèxic. La zona escollida és Hueco Tanks. Un cop allà ja parlarem d'aquest lloc. És la mecca.

Ara toca recollir, desmuntar la tenda, omplir el cotxe i fer milles. A Àsia els trajectes eren durs fins que entraves al bus o al tren i et deixaves portar, amb el cap penjant per la finestra i atrapat totalment pel paissatge. Aquí la història canvia. Ens toca agafar el volant i fer hores a la carretera, patint constantment per si el cotxe aguantarà o no. Si s'ha de morir ja ho dirà. No crec que ho faci sense avisar. Està vellet però es molt ben educat...

Aquesta vegada la pedra ha sigut la protagonista. Ens hem tornat a posar les pilesi a apretar de veritat. Potser des de Turquia no ho feiem així. Ens tornen a sortir els mals, vells i nous. Tornem a fer servir cremetes i ens fem sessions massatges musculars.

Estem orgullosos de les millors escalades que hem fet aquí.

Pull Down like de Jesus V4

Off the couch V6

Groove and Arete V4

When two tribes go to war V4 (Highball)

Everything and nothing V7 i V5

Captain Hook V5

The Hulk V6

Solarium V4

Big Chicken V5

Molly V5

Iron Man V4

Leary Bard Arete V5

North face Direct V2 (Highball)

Southwest Arete 5.9 (Highball)

Go granny Go V5

Cave Boulder V6

Suspended in Silence V5 (Highball)

Royal Jelly V6

Frezze Short V8

Get Carter V7

I encara marxem amb un merder de deures per fer, que s'hauràn de deixa per la propera vegada.

Ens veiem aviat, a Utah, a Texas o allà on el vent ens porti.

Fins ARA

Amb el sol al cap

Cap a les 8h del matí a la tenda ja no s'hi pot estar, però només al sortir la brisa et refresca. Ja sense samarreta des de primera hora, el sol ens va donant energia a poc a poc. El primer que es lleva prepara un tè, tot seguit fem una sessió de pancakes, a vegades 2. Segons les capes de pell als dits, decidim si escalar matí i tarda o només un dels dos. Acostumem a reposar mig dia. L'altre mig el destinem a pujar per les pedres, assedegats, però amb les esperances ben altes, de trobar aigua a dalt d'algun d'aquests gegants fets de granit. Quan som a terra, vigilem no trepitjar cap serp de cascabell o escorpí, dels que diuen que hi ha per aquí.

El sol no abaixa ni un sol moment. Tot al contrari, a mida que el dia creix, ell també. Vinga, més amunt. De tant en tant, per trencar una mica amb el tema del sol, baixem al riu. El famós riu que hem trobat i que ningú més fa servir per aquí. Hi suquem els peus (ja tocava...) i les mans ben ràpid i sortim corrent. Cullons que freda que és!

Per dinar, avui per variar, pasta o arròs? Vinga pasta, que ahir i abans d'ahir va ser arròs. Salsa de tomàquet oi? Si, com sempre. Avui toca tonyina, una mica de proteïna. I baked beans, la llegum del vagabund. Com que avui hem encadenat hem comprat Budweisers (amb això si que ens cuidem...), son d'aquestes tant grans que veuen els yankis, de 24oz (que carai seràn "oz"?). En fi, que són ben grosses. Una per cap.

A l'hora de sopar, exactament el mateix diàleg anterior(el podria copiar i pegar, però no cal). En resum: sopem pasta, amb tomàquet, si i tonyina, i també baked beans. Com sempre...

I llavors arriba el magnífic moment del dia, el moment aquell on et sents igual de nèt que el del teu costat, i fent la metixa olor. És el moment Starbucks. La cafeteria que ens deixa internet gratis a canvi de fer un "cafè" allà. Nosaltres aprofitem i ocupem tots els endolls carregant els estris tecnològics (del quals hauriem de prescindir). També ens fem una passadeta d'aigua als lavabos amb aire acondicionat. Fem servir el seu compartiment privat i ens hi estem tota l'estona que pot durar una dutxa.

Finalment, fem servir internet i penjem els videos i els posts que tant ens agrada fer.

I de tant sol al cap, surten històries que captem amb la videocàmera, i us les portem així.

...Solo se vive una vez...

Moving from Jaume Garcia on Vimeo.

Ens traslladem

La vida és moviment, constant. Un anar i venir de canvis que hem d'acceptar i integrar, és així. Ens movem, creixem, aprenem, observem i adequem els aprenentatges a la nostra forma de vida.

Segona nit al desert de Bishop. Ens traslladem. Hem vist més enllà, en el mateix camí on estàvem acampats, una nova caseta que s'apropa encara més a la parcela dels nostres somnis. El més curiós, a banda d'estar més amagada i resguardada, és que hi ha un riu al costat. Si nois, hem trobat aigua al desert. I no només aigua, sino aigua freda. Ara els falcons que volen sobre els nostres caps ens tenen més respecte, ja no som la seva presa. Ara esperen les preses al nostre voltant. Rés és gratuït. El que ells no saben és que som pacífics, i que tot i estar a Amèrica, posar 4 ous en una paella encara no es considera assessinat.

La temperatura és bona, força bona. Durant el dia llueix el sol, però no escalfa tant com fa uns dies. Passa una brisa constant fresqueta, la qual et permet estar al sol i sentir l'escalfor d'aquest, com algo que et fa estar a gust, no torran-te. A primera i última hora del dia l'escalada és idònia. De moment només hem escalat a la tarda, al matí l'aprofitem fent d'homes de profit, algo que et fa sentir prou bé i amb el cap ben alt afrontes el dia següent.

Pels que entenen de graus i de números, hem estat provant un V6 i V5 a Cave Boulders (amb un pas inhumà) i un V5 (encadenat), V4 (encadenat) i un V7 on encara podria sortir alguna cosa. L'escalada és exigent pel que fa a dits. Amb poca estona et queda la pell arreglada per dies. Així que estem en un procés intel·ligent d'adaptació. Si, així és.

Fotogràficament el lloc s'ho val. Així que, de mica en mica, anirem deixant caure imatges pregnants.

Aprofitem per acostar-vos el llançament de l'últim clip americà, Men in the Desert. Explica la història de tres homes que van sobreviure al desert, tot i les adversitats, com van poder.

Fins aviat,

els 3 homenets del desert

Men in the Desert from Jaume Garcia on Vimeo.

Pocketopia (Bishop), CA

Tornem a ser els 3 nòmades al llom d'un vell Cadillac, cavalcant pels deserts, observant i aprenent d'ells, sols amb la circumstància. Els 3 visitants ens han deixat amb noves energies, el pit ben plè i a punt de fer un pet.

Els quilòmetres els comptem per milers, les ratlles de la carretera, les senyals, els cartells, tots ells s'han convertit en els nostres companys. El desert ens ha acceptat com a hostes temporals. Ens ha deixat plantar la tenda quan es fa fosc i encendre el foc quan la panxa ronroneja.

Els primers dies de solters els vam passar a Stinson Beach, aprop del mar. Vam escalar, vam voler fer surf i vam intentar dormir al pur estil menorquí acampant a la platja.

Abans d'arribar a Bishop fem una parada de 24h a Rock Creek, on alguns arbres encara fan ombra i ens hi podem amagar. Aquí escalem fins que el ranger ens diu que no hem pagat, en fi, una més. Només feia 2 dies que ens feien fora d'una platja "hippie" al costat de Stinson Beach. Seguint les recomanacions de la gent hi anem a dormir, deixant el cotxe al poble per no cridar l'atenció i caminant per les roques fins allà. Doncs un dels magnífics "hippies" ens denuncia i tenim la policia allà a la que cau el sol. Simplement hem de caminar una bona estona, carregadíssims, per la segura carretera de costa californiana. America, the country of freedom.

I aquí estem, amb el desert, mirant els falcons volar sobre els nostres caps.

Marxant de Rock Creek, i abans de trepitjar Bishop, parem a Pocketopia, un sector que ens marca la guia d'escalada. Es diu així perquè la roca està formada tota per forats, de tots els tamanys. El nom també ens ha inspirat per editar un petit video, ara que tenim càmera!

I amb aquest us deixem. Disfruteu del clip i fins ARA.

Els Nomades a Pocketopia from Jaume Garcia on Vimeo.