Clearing

En aquests últims mesos la feina ha anat "in crescendo", de manera que les escapades fora de la ciutat han sigut escasses. Aquesta mancança de contacte amb l'exterior et fa disfrutar intensament les excursions a allò salvatge. Emmagatzemes tota la energia que es desprén per dosificar-la de volta a l'asfalt.

Aquest dissabte el dia començava molt emboirat a la plana de Vic. Unes abraçades, als companys que fa dies que no veus, i el cel es comença a despertar. Als dits i músculs els hi costa més treure's la son de sobre. Sort en tenim del refrany "quien tuvo retuvo", i de la raó que aquest té. Mica en mica, subjecte i roca es posen en sintonía, es tornen a entendre.

La resta l'explica les imatges.

I la olor, com sempre, aquesta

uhmmm

De tornada a l'habitació humida de La Floresta, i treure la tarjeta de la càmera per descarregar les imatges, el primer que surt és el piu piu dels ocells de La Comarca. El fil musical més adient per treballar com a casa.

Bon viatge

The Island of the Wind

Feia uns dies que no apareixia res de nou al blog, potser mesos.

Tot el que no es va treballar el 2010 s'està treballant ara. I això implica no desplaçar-se, ni fer sortides, i en part, no trobar raons per escriure aquí. L'únic element nòmada que no ha deixat de ser-ho és la nostra ment, que no para quieta. D'unn lloc a l'altre, a vegades sense dormir, d'altres sense parar-s'hi ni un sol moment. Observant.

Per sort, dins aquests mesos de tornar a arrencar, ens vam poder escapar a Lanzarote. Allà on habita en Devo i la seva família. A la illa del vent. On no para quiet ni un moment. Bufa molt o bufa poc, però no deixa de fer-ho mai.

A banda de disfrutar i descansar, en aquells quatre dies també vam proposar-nos dur a terme un projecte nou. Un timelapse de l'illa, fet a base de més de 15.000 fotos, on es veiés reflectit el moviment dels elements naturals captats al llarg de moltes agradables hores. I aquest n'és el resultat.

New website: www.aleixvilardebo.com

New year, new spot

Here are some pictures of a new area that is developing these last months. It's like Fontainebleau: amazing sandstone boulders in a magic place. The developers call it The Secret Area at the moment.

All pictures taken with:

Canon 50D + 17-50mm f2.8 + 50mm f1.8 + HC 2500 + 5x500W lightning

Old stuff

New Zealand pics. These were the last ones I took with my real camera before it broke.

Aquestes imatges es van quedar en un raconet i no van arribar a sortir mai. Jo mateix m'he sorprés d'elles. Fetes amb la càmera que es va espatllar just en el moment de tirar la primera foto. I és que quines instantànies feia la meva pobreta camareta... Els records a flor de pell, els llocs, el gran país. Tot plegat m'ha forçat a fer aquest post i deixar-les veure.

Mentres tots anem aterrant, d'una manera o d'una altra, tornem a tenir el gust a la boca d'aquell país, que tan sols en 30 dies, ens va enamorar.

Long Island Cave

View from the Kepler Track

Wanaka Lake at sunset

Wanaka Lake just before sunset

Wanaka Lake. What an afternoon!

Akaroa Bay

Bouldering in Wanaka Lake

Les Jardinés Boulders, Queenstown

Queenstown Lake

Wanaka Lake is real

Our van at the meadow

West Coast Beach

Trees don't cry

The Sheperd

Sheep's skull

Last curves

Just the way it is

Magic forest in the Kepler Track

The end of the path

Totes les fotografies són propietat de Aleix Vilardebò. Si se'n vol fer ús, es prega demanar permís.

All picture are property of Aleix Vilardebo. If you want to use one, please as permission.

Thank you

The Storyteller a.k.a. The Jeweller

El 5 de febrero de 2010 salimos de Barcelona dirección Istanbul. La misma noche, una vez en la capital turca, conocíamos a Murat. Un chico del Kurdistán que había venido a la ciudad para ganarse la vida como vendedor de joyas. Fue la primera persona a quien depositamos nuestra confianza, y él, a cambio, nos contó una historia.

Estábamos perdidos en el centro de Istanbul, sin mapa, ni guía, ni una mínima idea de dónde ir a pasar la primera noche del viaje . Económico seguro - nos decíamos por dentro-. De repente se nos acerca un chico y nos propone que le sigamos, que él nos enseñará un buen lugar barato donde alojarnos. No las teníamos todas, pero cuando me miró a los ojos y me dijo "Dame tus maletas, vas muy cargado. Yo te ayudo", al instante nos miramos entre los tres, como diciendo claramente que no. Pero le dije que si. Empezamos a cruzar la ciudad, de noche, cansados y sin saber donde nos llevaba. Llegamos a un hostal muy senzillo, humilde, lleno de mochileros y barato. Murat, desde que nos vió preguntar precios de hotel por las calles de Istanbul, ya era nuestro amigo.

Él es "The Storyteller" a.k.a "The Jeweller".

Siempre había tenido un sueño. Hacer una película con una de sus historias. Tenía decenas y decenas, y en todas aparecía él. Todas estaban localizadas en Istanbul y muchas de ellas ocurrían en la tienda donde él trabajaba. Esa misma noche le prometímos que dentro de un mes volveríamos y grabaríamos su película. Creo que no era consciente de ello aún.

Éste post está escrito en castellano, porqué espero que Murat, cuando reciba un e-mail hoy con el link de esta página, lo pueda leer, entender y ver su gran película. Espero también, volverlo a ver algún dia, y que me firme una copia del DVD que le traería.

Murat, arkadaş. Senin üç arkadaş kadar hakkında hatırlıyorum.
Bir kucaklama.

Wherever

Seva, a la comarca d'Osona, és la llar dels meus amics Omar i Pati. Els vaig visitar dimarts, un dia plujós, sense opció a sortir al carrer. Tot i així vam treure a passejar la furgo que té nova, aquesta T2 de l'any 70. Era fucsia, i al rentar-la va sortir el blau de sota. De totes maneres té el seu encant i funciona a la perfecció. No tinc cap imatge de la casa on viuen, una llàstima. Això és un petit homenatge a ells dos i a l'estil de vida que porten. Perquè per molt aprop que visquin de les seves cases natals, se'ls considera uns nòmades. La gent no entén què fan "tant lluny". No és la primera vegada que els visito, però si la primera que he valorat la seva posició tant positiva. Fins ara veïns.

El mateix dimarts a la tarda marxava a la costa del nord, a Llançà. A passar un parell de dies aïllat. Entre aigües he pogut sortir i passejar, observar els ansiosos surfistes que aprofiten les onades de primera hora. He atravessat Cap Ras vorejant la costa. M'he deixat seduir pels núvols, però no atemorir. He sopat a la terrassa, cigrons de Vic, a les fosques, amb una bona copa de vi. A l'altra banda del fil, els encarregats de llegir-se els meus currículums, de moment van dient que no. Jo, per si demà s'acaba el món, aprofito el dia d'avui. Que de moment és l'únic que ser del tot cert que viuré. Seguim movent-nos.

S.O.M.

Per moure's, descobrir, per sentir l'aire fresc a la cara, escolant-se per sota la samarreta. Per seguir en moviment. La meva nova bicicleta, de moment, fins que canvii de mans i algú més la pugui gaudir. Quan tardaràn a trencar el candau que la guarda? El meu bell amic Mure me la va portar ahir a la tarda, i després d'una estoneta posant-la apunt, avui ja n'he pogut gaudir. És un llamp! flash!

Altes hores de la nit. L'Eva encara treballa en un projecte de "stop-motion" que fa uns dies ens té ben distrets. A hores d'ara el presenta a la facultat de Belles Arts. Les ulleres, la finestra entre la fredor de la pantalla de l'ordinador i l'escalfor de la sala iluminada per l'estufa de llenya. Els ulls, la finestra de l'ànima; inspirada, creativa, fèrtil. Al fons la porta, fraccionada en diferents sortides, o entrades. Quina és la nostra?

En Mure al cim del Puigmadrona (341m). Entre tanta feina hem trobat un foradet per fer un picnic a dalt d'aquest. La llum de quarts de cinc ho pinta tot de taronja. És època de mandarines, que bones que son aquests dies! L'acidesa d'una peça de fruita la contrastem amb la dolçor d'una tarda de tardor a l'aire lliure. I és que a nosaltres mateixos ens hem de fer els millors regals. Una bona estona no necessita fotografia per ser recordada, però un moment de pau com aquest sempre és d'agraïr si el pots compartir, re-viure, reCORdar.

Ens aquests dies d'aterratge i adaptació al medi, la sensació que tinc a vegades és semblant a aquesta. Tot sembla fer-se muntanya amunt, barrejant-se en un punt, el meu terrat. I som nosaltres els que hem de voler pujar cada un d'aquest graons, descobrir-los, i sobretot, viure'ls. Sense por, amb amor.

Aquest matí, encara emocionat pel dia d'ahir, he aprofitat i he passejat amb la nova bicicleta fins a l'oficina del SOM (Servei d'Ocupació Municipal). Un graó més. M'hi he apuntat i ja m'han ensenyat unes quantes ofertes de feina. He arribat a casa i m'he fet 2 currículums de nou. Un per qualsevol tipus de feina i un altre més professional com a cinematògraf i fotògraf.

Ara que es barallin ells! Jo ja he fet la meva feina avui.

Apa, m'en vaig en pau amb Shiva i companyia.