Nomadas

Clearing

2011-12-12T14:55:00.006+01:00

En aquests últims mesos la feina ha anat "in crescendo", de manera que les escapades fora de la ciutat han sigut escasses. Aquesta mancança de contacte amb l'exterior et fa disfrutar intensament les excursions a allò salvatge. Emmagatzemes tota la energia que es desprén per dosificar-la de volta a l'asfalt.

Aquest dissabte el dia començava molt emboirat a la plana de Vic. Unes abraçades, als companys que fa dies que no veus, i el cel es comença a despertar. Als dits i músculs els hi costa més treure's la son de sobre. Sort en tenim del refrany "quien tuvo retuvo", i de la raó que aquest té. Mica en mica, subjecte i roca es posen en sintonía, es tornen a entendre.

La resta l'explica les imatges.

I la olor, com sempre, aquesta

uhmmm

De tornada a l'habitació humida de La Floresta, i treure la tarjeta de la càmera per descarregar les imatges, el primer que surt és el piu piu dels ocells de La Comarca. El fil musical més adient per treballar com a casa.

Bon viatge

The Island of the Wind

2011-07-12T17:34:00.008+02:00

Feia uns dies que no apareixia res de nou al blog, potser mesos.

Tot el que no es va treballar el 2010 s'està treballant ara. I això implica no desplaçar-se, ni fer sortides, i en part, no trobar raons per escriure aquí. L'únic element nòmada que no ha deixat de ser-ho és la nostra ment, que no para quieta. D'unn lloc a l'altre, a vegades sense dormir, d'altres sense parar-s'hi ni un sol moment. Observant.

Per sort, dins aquests mesos de tornar a arrencar, ens vam poder escapar a Lanzarote. Allà on habita en Devo i la seva família. A la illa del vent. On no para quiet ni un moment. Bufa molt o bufa poc, però no deixa de fer-ho mai.

A banda de disfrutar i descansar, en aquells quatre dies també vam proposar-nos dur a terme un projecte nou. Un timelapse de l'illa, fet a base de més de 15.000 fotos, on es veiés reflectit el moviment dels elements naturals captats al llarg de moltes agradables hores. I aquest n'és el resultat.

New website: www.aleixvilardebo.com

New year, new spot

2010-12-30T13:13:00.004+01:00

Here are some pictures of a new area that is developing these last months. It's like Fontainebleau: amazing sandstone boulders in a magic place. The developers call it The Secret Area at the moment.

All pictures taken with:

Canon 50D + 17-50mm f2.8 + 50mm f1.8 + HC 2500 + 5x500W lightning

Old stuff

2010-12-15T18:45:00.008+01:00

New Zealand pics. These were the last ones I took with my real camera before it broke.

Aquestes imatges es van quedar en un raconet i no van arribar a sortir mai. Jo mateix m'he sorprés d'elles. Fetes amb la càmera que es va espatllar just en el moment de tirar la primera foto. I és que quines instantànies feia la meva pobreta camareta... Els records a flor de pell, els llocs, el gran país. Tot plegat m'ha forçat a fer aquest post i deixar-les veure.

Mentres tots anem aterrant, d'una manera o d'una altra, tornem a tenir el gust a la boca d'aquell país, que tan sols en 30 dies, ens va enamorar.

Long Island Cave

View from the Kepler Track

Wanaka Lake at sunset

Wanaka Lake just before sunset

Wanaka Lake. What an afternoon!

Akaroa Bay

Bouldering in Wanaka Lake

Les Jardinés Boulders, Queenstown

Queenstown Lake

Wanaka Lake is real

Our van at the meadow

West Coast Beach

Trees don't cry

The Sheperd

Sheep's skull

Last curves

Just the way it is

Magic forest in the Kepler Track

The end of the path

Totes les fotografies són propietat de Aleix Vilardebò. Si se'n vol fer ús, es prega demanar permís.

All picture are property of Aleix Vilardebo. If you want to use one, please as permission.

Thank you

The Storyteller a.k.a. The Jeweller

2010-12-05T11:32:00.004+01:00

El 5 de febrero de 2010 salimos de Barcelona dirección Istanbul. La misma noche, una vez en la capital turca, conocíamos a Murat. Un chico del Kurdistán que había venido a la ciudad para ganarse la vida como vendedor de joyas. Fue la primera persona a quien depositamos nuestra confianza, y él, a cambio, nos contó una historia.

Estábamos perdidos en el centro de Istanbul, sin mapa, ni guía, ni una mínima idea de dónde ir a pasar la primera noche del viaje . Económico seguro - nos decíamos por dentro-. De repente se nos acerca un chico y nos propone que le sigamos, que él nos enseñará un buen lugar barato donde alojarnos. No las teníamos todas, pero cuando me miró a los ojos y me dijo "Dame tus maletas, vas muy cargado. Yo te ayudo", al instante nos miramos entre los tres, como diciendo claramente que no. Pero le dije que si. Empezamos a cruzar la ciudad, de noche, cansados y sin saber donde nos llevaba. Llegamos a un hostal muy senzillo, humilde, lleno de mochileros y barato. Murat, desde que nos vió preguntar precios de hotel por las calles de Istanbul, ya era nuestro amigo.

Él es "The Storyteller" a.k.a "The Jeweller".

Siempre había tenido un sueño. Hacer una película con una de sus historias. Tenía decenas y decenas, y en todas aparecía él. Todas estaban localizadas en Istanbul y muchas de ellas ocurrían en la tienda donde él trabajaba. Esa misma noche le prometímos que dentro de un mes volveríamos y grabaríamos su película. Creo que no era consciente de ello aún.

Éste post está escrito en castellano, porqué espero que Murat, cuando reciba un e-mail hoy con el link de esta página, lo pueda leer, entender y ver su gran película. Espero también, volverlo a ver algún dia, y que me firme una copia del DVD que le traería.

Murat, arkadaş. Senin üç arkadaş kadar hakkında hatırlıyorum.
Bir kucaklama.

Wherever

2010-12-02T22:52:00.002+01:00

Seva, a la comarca d'Osona, és la llar dels meus amics Omar i Pati. Els vaig visitar dimarts, un dia plujós, sense opció a sortir al carrer. Tot i així vam treure a passejar la furgo que té nova, aquesta T2 de l'any 70. Era fucsia, i al rentar-la va sortir el blau de sota. De totes maneres té el seu encant i funciona a la perfecció. No tinc cap imatge de la casa on viuen, una llàstima. Això és un petit homenatge a ells dos i a l'estil de vida que porten. Perquè per molt aprop que visquin de les seves cases natals, se'ls considera uns nòmades. La gent no entén què fan "tant lluny". No és la primera vegada que els visito, però si la primera que he valorat la seva posició tant positiva. Fins ara veïns.

El mateix dimarts a la tarda marxava a la costa del nord, a Llançà. A passar un parell de dies aïllat. Entre aigües he pogut sortir i passejar, observar els ansiosos surfistes que aprofiten les onades de primera hora. He atravessat Cap Ras vorejant la costa. M'he deixat seduir pels núvols, però no atemorir. He sopat a la terrassa, cigrons de Vic, a les fosques, amb una bona copa de vi. A l'altra banda del fil, els encarregats de llegir-se els meus currículums, de moment van dient que no. Jo, per si demà s'acaba el món, aprofito el dia d'avui. Que de moment és l'únic que ser del tot cert que viuré. Seguim movent-nos.

S.O.M.

2010-11-25T18:13:00.003+01:00

Per moure's, descobrir, per sentir l'aire fresc a la cara, escolant-se per sota la samarreta. Per seguir en moviment. La meva nova bicicleta, de moment, fins que canvii de mans i algú més la pugui gaudir. Quan tardaràn a trencar el candau que la guarda? El meu bell amic Mure me la va portar ahir a la tarda, i després d'una estoneta posant-la apunt, avui ja n'he pogut gaudir. És un llamp! flash!

Altes hores de la nit. L'Eva encara treballa en un projecte de "stop-motion" que fa uns dies ens té ben distrets. A hores d'ara el presenta a la facultat de Belles Arts. Les ulleres, la finestra entre la fredor de la pantalla de l'ordinador i l'escalfor de la sala iluminada per l'estufa de llenya. Els ulls, la finestra de l'ànima; inspirada, creativa, fèrtil. Al fons la porta, fraccionada en diferents sortides, o entrades. Quina és la nostra?

En Mure al cim del Puigmadrona (341m). Entre tanta feina hem trobat un foradet per fer un picnic a dalt d'aquest. La llum de quarts de cinc ho pinta tot de taronja. És època de mandarines, que bones que son aquests dies! L'acidesa d'una peça de fruita la contrastem amb la dolçor d'una tarda de tardor a l'aire lliure. I és que a nosaltres mateixos ens hem de fer els millors regals. Una bona estona no necessita fotografia per ser recordada, però un moment de pau com aquest sempre és d'agraïr si el pots compartir, re-viure, reCORdar.

Ens aquests dies d'aterratge i adaptació al medi, la sensació que tinc a vegades és semblant a aquesta. Tot sembla fer-se muntanya amunt, barrejant-se en un punt, el meu terrat. I som nosaltres els que hem de voler pujar cada un d'aquest graons, descobrir-los, i sobretot, viure'ls. Sense por, amb amor.

Aquest matí, encara emocionat pel dia d'ahir, he aprofitat i he passejat amb la nova bicicleta fins a l'oficina del SOM (Servei d'Ocupació Municipal). Un graó més. M'hi he apuntat i ja m'han ensenyat unes quantes ofertes de feina. He arribat a casa i m'he fet 2 currículums de nou. Un per qualsevol tipus de feina i un altre més professional com a cinematògraf i fotògraf.

Ara que es barallin ells! Jo ja he fet la meva feina avui.

Apa, m'en vaig en pau amb Shiva i companyia.

Shadow of the Wind

2010-11-22T17:15:00.002+01:00

Nomads: (Greek: νομάδες, nomádes, "those who let pasture herds"), commonly known as itinerants in modern-day contexts. Actually, a nomad is someone who's never static, someone who's allways moving to succeed in the art of evolution. I mean evolution in the sense of personal evolution. Keep moving to become someone different everytime, addjustable to any kind of situation, to every single present moment we live. That's why this blog will be moving as far as we are moving.

Nómadas: seres que se mueven constantemente persiguiendo la supervivéncia. Desde un punto de vista de eficiencia y sustentabilidad es un estilo de vida congruente, pues consiste en mover la población hacia los recursos y no a la inversa. En nuestro caso, nos definimos como nómadas de espíritu. La evolución constante es necesaria para seguir el ritmo activo de la vida. Si la queremos vivir en toda su plenitud, hay que moverse. Es por eso que este blog permanecerá abierto, hasta que nosotros dejemos de movernos.

Today I took my Shadow of the Wind and I went to Can Boquet. Just to let the pages fly and show me where I should read. There were nothing but me, nothing but the world around. In a few days my world seems to had changed, but it isn't that way. I just changed place. Few days ago we were climbing with Sam and Ana, they gave me that book. We've travelled since then, and we're here reading it. That's cool.

Des de Can Boquet, a la Serralada Litoral, pots estar escalant envoltat d'arbres, sentir-te en plena muntanya, però de sobte, quan treus el cap per sobre d'un d'aquest blocs de pedra clavats a terra, veus el mar. És blau, molt blau. I els arbres, que són la cortina de la finestra, són verds, molt verds. Entre jo i el mar, passats els arbres, hi ha una gran ciutat, alienada segurament, que puja quan té temps a gaudir d'aquest pulmó. Heu vist on som? què trepitjem?

A Can Boquet la pedra no forma regeletes en forma d'orella, el color sembla que l'hagin passat per aigua, hi ha crescut arbres... i els cactus no tenen punxes. Això deu voler dir que no som a Hueco Tanks. Sort dels cactus! Sino pago el peatge amb dollars. Peatges... enlloc del món n'hem vist, només aquí. Recordeu, diumenge tots a votar!

Ja de tornada, amb el sol ben baix, m'he aturat davant del campanar. Si no arriba a ser per la llum que el retallava del fons, que li donava volum, que el pintava amb tendresa entre el verd... si no arriba a ser per la llum, no m'aturo. Si no arriba a ser per la llum no hi ha color. De quin color són els llençols un cop apaguem l'interruptor?

La Crema i la Rumba. Un té 10 anys i l'altra va nèixer el mateix dia que vam marxar de viatge. He tornat i les he trobat així. S'estimen, són amigues, comparteixen. I fins i tot m'atraveixo a dir que són catalanes. Els hi agraden els bastoners!

Bom Bolenath

OM Shiva

Welcome

2010-11-15T20:43:00.005+01:00

"Welcome Nomadas": A l'arribada de l'aeroport de Barcelona es podia llegir unapancarta que deia això. Ja hem arribat, ho hem fet. La famosa volta al món, en 274 dies, en un obrir d'ulls per no tancar-los mai.

Aquesta última imatge és la que veig ara cada matí. Ja no obrim la cremallera de la tenda per tastar amb la nostra pell la temperatura del nou dia, ja no fem el tè amb el fogonet, no correm per agafar un bus ben carregats, ni tampoc patim per haver de menjar aquesta nit. Tot això ja ho hem fet, ja està après, és nostre.

Sobre la taula, 38 hores grabades, apilades una sobre l'altra esperant que algú les miri i decideixi recordar. 274 dies de la nostra vida, reposant a l'habitació després del llarg viatge, intentant ordenar les anècdotes per tal que la gent les entengui ben bé.

Aquest blog continua.

La pel·lícula és part del viatge, i el viatge no s'ha acabat encara.

Hueco, Thanks!

2010-10-30T23:06:00.009+02:00

Hueco Tanks. Quin nom. Només sentir-lo ja em fa mal tot el cós. Quin paradís. Tot plegat ens fa pensar que ha sigut una bona cloenda, un bon últim lloc per visitar. Hem conegut gent fantàstica, com en Sam i l'Ana, o en Dave, Trevor, Emilia i Ty. Una família que ens ha acollit al rancho com si no fóssim campers, com si ens coneguéssim d'anys enrera.

Els últims dies allà era com estar a casa. Cada nit feiem un sopar junts. Avui cuinen uns, demà uns altres. Avui menjar francès, demà americà i l'altre una paella o una truita de patates. I això, partint de la base que els campers no poden entrar a la casa, doncs ens fa sentir com de la família. Compartint nevera, àpats i converses llargues fins la nit.

També vam poder gaudir, gràcies a l'Ana i al Dave, que són guies del parc, d'un tours per nosaltres increíbles. Ells ens volien ensenyar el millor del lloc, i nosalters estàvem encantats de seguir-los i de que ens portéssin als llocs que sempre haviem somiat per veure. The Flame, Esperanza, The Feather, Full service, Slashface, Nagual... un seguit de boulders mundialment coneguts que vam poder tocar i probar nosaltres mateixos.

Si tothom ens coneixia per alguna cosa era pel fet de no descansar. Ens veien aparèixer i ja deien: "Mireu, els catalans que no descansen mai!" "Porten aquí 2 setmanes i només han descansat un dia". Ells, pel contrari, escalen 2 dies i en reposen 2. Nosaltres ja reposarem a San Francisco! - els hi deiem-. És difícil deixar escapar un dia allà, hi ha sempre coses noves a veure,a probar. Nous projectes, noves obessions. I no ens podem queixar, ens hem endut un bon sac d'encadenaments a la butxaca.

Hem aprofitat per grabar les últimes cintes d'escalada. Aquesta vegada, a més, hem grabat amb en Sam i l'Ana, locals de la zona i uns dels escaladors més forts dels últims anys. Grabar amb ells va ser fantàstic. Era difícil mirar a través de l'objectiu quan davant teu estàven fent aquelles meravelles. Es van sentir còmodes, de manera que al acabar de grabar el primer, en Sam em va dir si en volia grabar un altre. Oi tant! Els que ell vulgui, jo no em cansaré.

Els dies anàven passant, i de cop i volta, ens vam parar a comptar i només teniem 2 dies més allà. Dos dies? Només escalem 2 dies més? Després de tant temps viatjant i escalant, el teu cap esborra que hi ha un final. Tot sembla infinit. Marxem d'aquí, però anem allà. Ara ja no és així.

I el dia va arribar, si, exactament 2 dies després de posar-nos a comptar. Dilluns al matí carreguem el cotxe per fer camí a San Francisco. Davant nostre uns 2000km (1200milles). creiem que ho podem fer en 2 dies, mil i mil. El primer dia tot va sobre rodes. Just sortint del Paso ens fan un control de frontera, per tots els conflictes de Mèxic. Ens hi tenen una estona, amb el gos, les pistoletes i les cares de bona gent. Però no troben armes de destrucció massiva. No son de la Yihad, van bruts, però no son terroristes. Passem.

Parem al parc nacional de White Sands. Una part és on fan proves de les seves bombes nuclears, i a l'altra, han reservat un d'aquest espai preciós, de dunes blanques, perquè el public el pugui gaudir una mica.

La carretera continua. La primera nit dormim a algún lloc, al mig del desert, ben de nit. L'endemà ens llevem abans que surti el sol i seguim la marxa. Som optimistes. Podem arribar avui mateix a San Francisco. Tenim molt troç per fer, però al llevar-nos dora, la possibilitat és factible. Poca estona va durar l'alegria. El cotxe va dir prou, "hasta aquí hemos llegado!"

Tots tres sabiem que allò no pintava gens bé, que el pobre ens estava deixant al mig del desert, lluny del nostre objectiu, sense un poble on trobar ajuda. Poc a poc arribem a un càmping solitari, on trobem ajuda de mans de dos germans que en els seus temps també havien viatjat. Ens remolquen fins un poble on hi ha un mecànic. El mecànic ho té clar. Ens demana 2000$ per arregalr-lo, de manera, que sense pensar-ho ni un moment, li deixem el cotxe allà. La resta del viatge, amb autobús.

Amb 12 hores som a San Francisco. El viatge no ha estat malament, hem pogut dormir una mica, tot i que els busos de Asia eren encara més còmodes que aquests. Hem arribat a la cita, al Reel Rock Tour 2010. És un festival dels films d'escalada més representatius de l'últim any. Hi teniem moltes esperances posades, i és potser per això, que els primers films ens van decepcionar una mica. La segona part, va ser diferent. Tenien guardats els millors audiovisuals pel final.

I aquí som, aquí seguim. A la Mission de San Francisco. Al cor de la ciutat. Ens hem trobat amb la Marta, una amiga de Sant Cugat que ha vingut un any a estudiar aquí. Així que anem tots plegats a fer una mica el guiri pels molls de les foques.

Hi ha moments que sembla que estiguis a la sala d'espera del metge, esperant que et faci passar. Esperant que t'obri la porta i t'embarquis en el vol de tornada. Però no hem d'esperar, simplement hem de viure aquests últims dies, com a últims però viure'ls també com a únics.

Ara és el moment on se suposa que fem les reflexions finals, però no serà així. Ja us les farem cadascú de nosaltres, asseguts a taula, amb un quinto Estrella i cara a cara. Que les expressions facials no tenen desperdici.

Aquesta frase escrita al terra del passeig marítim ens ho diu ben clar. Ho tenim aquí mateix, és nostre.

Fins ARA

From Utah to Texas, with love

2010-10-10T23:55:00.013+02:00

(new website www.aleixvilardebo.com)

Han passat dies, històries, llocs i milles des de l'últim cop que vam escriure, així que farem una breu repassada dels trets més significatius d'aquests darrers "ares".

Al deixar California tots 3 teniem moltes ganes de descobrir més d'aquest gran país. A Bishop hi vam estar molt bé, va ser una gran escola per nosaltres, però ara teniem Utah entre cella i cella. La raó per la qual vam decidir anar a Utah va ser degut a que molta gent ens ho va recomanar. I no ens va decepcionar.

La primera nit de ruta vam dormir a Ibex, al bell mig del llit d'un llac sec. Portàvem unes quantes milles a sobre després d'haver creuat tota Nevada en un dia, de manera, que per descansar una mica vam escalar abans que es fés del tot fosc.

Amb la nit va arribar la lluna, preciosa, amb tota la seva plenitud i lluentor. Era la viutena del viatge, i ens va deixar ben contents. Gràcies a la llum que feia el llac semblava moll amb el reflexe. Però no podia ser, si fins i tot es podien veure les esquerdes del fang. Va ser màgic. La tenda allà al mig i nosaltres com a vigilants de la nit.

Al dia següent ens vam llevar vius un altre cop, amb ganes de més. Així que vam esmorzar, escalar una miqueta i fer camí fins a Salt Lake City (el punt més al nord de tot el viatge).

El lloc triat era Little Cottonwood, just a un cop de pedra de la mateixa ciutat. Només arribar, patam, Starbucks localitzat, patam, un bon super també localitzat. Nois, només ens falta trobar una font d'aigua on poder omplir les garrafes i poder ser lliures. Per acampar només teniem una opció. Gélida, però era una opció. A dalt de tot de la carretera, a uns 3000m d'altitud i rodejats per les millors pistes d'esquí de Utah. Només baixar del cotxe ens vam mirar i vam dir: "Jo em poso el plumes!" "Jo també..." "Cullons, i jo!" Les 3 nits allà van ser fredes, en canvi, durant el dia la temperatura pujava fins fer-te treure la samarreta al sol.

Una de les raons per la que voliem anar allà era que els arbres estarien en plè canvi de fulles, per tant, amb uns colors increibles. A les fotos no és molt apreciable, però amb video van quedar uns bons plans de boscos taronjes, verds, grocs i vermells. Aquest americans no aprecien el que tenen. La natura s'ha portat massa bé amb ells, quins regals que els ha deixat...

Al cap de 3 dies vam baixar altre vegada al desert, ja el trobàvem a faltar. Next stop Joe's Valley, al centre de Utah. Allà el free camping era un altre cop legal, de manera que no ens haviem d'amagar a 3000m. Aquest cop al sector mateix d'escalada. Aquí l'escalada era molt agradable, amb una arenisca compacte impressionant. Mica en mica ens anem posant en forma altra vegada i els números dels graus encadenats cada vegada és més alt. Això motiva. Portem uns mesos maltractant bastant el cos; dormint a autobusos, a trens, a terra, carregant molt pes, alimentant-nos com podem, escalfant poc, estirant encara menys, etc. De manera que hem d'anar en compte, ja que cada vegada ens van sortint més pupes. Els fisios es faran d'or amb la nostra tornada.

Aquí ens va tornar a sortir la vena d'obrir zones i blocs nous. Entre ells està aquest d'aquí sobre, Home Sweet Home, just al costat d'una casa abandonada. El lloc era perfecte, la casa també, llàstima que la cervesa ja estava buïda. Va ser un bon lloc per fer una sessió de fotos i unes entrevistes per la pel·lícula (quantes hores i hores de cintes que tenim... quina feinada! que guai!)

De sobte, un dia, el cel es va tapar. Unes tímides gotes d'aigua van caure de dins la capa grisa de núvols. Mica en mica van pedre la vergonya i van començar a caure en forma de xàfec. Ja la tenim aquí. Definitivament la tenda no és immpermeable. Un cop l'arenisca es mulla, com alguns sabeu, s'ha d'esperar un parell o 3 de dies a que s'assequi bé. L'excusa perfecta per marxar ràpidament cap a Hueco Tanks, Texas, last stop.

De camí a Texas, creuant Utah, vam parar al parc nacional de Arches. Un d'aquests regals que esmentàvem abans que la mare terra els ha fet als nord-americans. Bàsicament, arcs de pedra com els de Lucky Luke, preciós, brutal. Arcs.

Aquella nit vam dormir al mig d'un d'aquets deserts tant bonics de dunes vermelloses, però se'ns va escapar el detall que estàvem en una propietat privada, i això, a Estats Units, és un dels pitjors delictes que pots fer. Ho vam saber de bon matí, quan el sol encara no havia tret el cap darrera els núvols vermells. Una bona dona ens va tocar el clàxon de la seva ranxera, i un cop fora la tenda, ens va demanar que marxéssim. Sort que no era un vaquer amb una arma apuntant-nos. Diuen per aquí que és probable que passi. No va ser el cas.

Finalment, Hueco Tanks. El sol es ponia i nosaltres arribàvem al Hueco Rock Ranch, l'únic i el millor lloc on podriem estar. Una mena de càmping sense cap mena de servei (ni aigua ni lavabos) on s'ajunten els millors escaladors del planeta cada hivern. El fet de ser els primers de la temporada no és tant dolent, ja que ens ha permés passar bones estones amb els amos i els locals.

El lloc és espectacular. Tant l'escalada, com les preses que hi trobes, la roca, la vida animal, les plantes, les pintures rupestres dels indis natius, etc. Això ha fet que la nostra motivació encara sigui més gran ara. El segon dia allà vam conèixer a l'Ana Burgos, una noia d'origen sud-americà que ha viscut i escalat aquí en els últims 10 anys. Molt forta i mundialment coneguda. Gràcies a ella ahir vam poder fer un tour guiat amb ella i el seu marit, Sam Davis, un escalador molt i molt fort. Ens van ensenyar algunes de les millores zones del sector tancat al públic, i vam escalar com bojos fins que no vam poder més.

Avui descansem totalment, ja tocava. I és per això que demà al matí, o potser alguns avui mateix, veieu el nou post al blog.

El viatge s'està acabant, però en continua un altre de ben llarg i emocionant un cop siguem a casa. És per això que no estem tristos. Estem aquí i ARA, ho estem vivint. Intentem ser el màxim presents que podem, i crec que ho fem "pretty good".

Ahir mateix, rodejats d'escaladors i curiosos, repassàvem les fotos del viatge sencer. Quins bons records, quants canvis, quanta gent, quantes emocions. Crec que fins i tot ells, que no hi han sigut, van viure veient les fotos tots aquells moments mentre explicàvem una anècdota darrera una altra. Nosalters mateixos ens sorprenem del nostre camí, que bonic i sorprenent ha sigut. Ni tot l'or del món pot pagar això. Ho portem dintre, és ja part de nosaltres, de la nostra motxilla pesada i les nostres mans treballades. Ningú ens ho podrà mai prendre, però ho podrem nosaltres compartir amb tots vosalters, de la mateixa manera que hem estat fent al llarg d'aquest llarg i bonic viatge a Ítaca.

Ara el sol és baix, i mentre escric aquestes últimes paraules davant la pantalla de l'ordinador, veig els meus ulls reflexats. Brillen. Estic emocionat. Puc veure totes aquestes històries dibuixades dins dels ulls, transparents. Hem canviat, igual que vosaltres, i seguirem canviant. També la relació entre tots nosalters ha canviat, s'ha fet forta, i ens ha ensenyat com d'importants sou tots vosaltres per nosaltres. Us hem dit que us estimem, i ho hem sentit dir de les vostres boques. Això ens ha fet sentir plens. Esperem que a vosaltres també tot i la nostra absència física.

És curiós que haguem d'estar tant lluny per sentir la paraula "t'estimo" dient-se entre uns i altres. Potser a partir d'ara és més fàcil. N'hem après. D'això i de moltes altres coses. Tots hem après, cada dia que hem anat a dormir, hem sigut més grans, més persones humanes.

Om Shiva

Bouldering in Buttermilk, Bishop

2010-09-25T00:07:00.007+02:00

El dia abans de marxar d'aquí repassem el que han sigut aquests casi 20 dies acampats al desert i escalant sobre tant dur. Sempre ens queixem a l'hora marxar: "Jo m'hi quedaria més..." o "Es que falten tantes coses a fer aquí...". Però ja se sap, els nòmades no tenen cap lloc fix. Ens hem de moure.

D'escalar n'hem après aquí, oi tant. A fer servir el cap quan ets alt, a llegir les rutes i estalviar pell, i sobretot, a disfrutar fent el que fas a cada ara. No hi ha res com l'escalada per viure millor el moment present. En el moment que escales, com diu Eckhart Tölle a "El Poder del Ahora", només ets aquí i ara. No penses en què faràs després o què vam fer ahir, sino malament. El peu allà i la mà esquerra així. Respira. Magnesi. Tranquil que ja eta a dalt. Així és l'escalada, viure el present mentre voles.

Del desert també n'hem après. Des del primer dia vam dir que si arribava el moment on els falcons ens volen per sobre els caps, aquest era el moment de marxar. Volar han volat, però massa amunt per sentir-nos eludits. Els corbs que hi ha, una parella d'uns setze anyets, són molt tímids i no els hi agraden els extrangers. Els coyotes, els rosegadors i les serps han fet horaris diferents als nostres. Mentre nosaltres dormim ells agafen tot el menjar que tenim per fora (restes que mai s'acumulen). Cada matí ens ho trobem tot net, amb petjades i cagallons per tot arreu.

Al poble, on hem baixat diàriament, ja tenim amics a cada lloc. A Starbucks ja saben què prenem cada un, al supermercat ens guarden el menjar que volen llençar. I la gent ens va preguntant com va l'escalada o fins quan ens quedem. Som els "free campers" de peus bruts i pols blanca a la roba. La millor de totes és la dona de la parada de menjar preparat que hi ha dins el super. Es diu Lisa, és encantadora. Per ella ens posaria tot el menjar i no ens cobraria res. Quan la jefa no la veu ens omple la bossa amb més coses. És una dona d'aquelles que et cuida tant si vols com si no, quin gust. Avui ens hem despedit d'ella. Ens ha posat doble de doble hot dog amb doble de tot. Encara l'estem digerint.

Si tot va bé demà al matí farem camí a Utah. Tenim 2 dies de cotxe, així que pararem a la meitat i dormirem aprop de la carretera. Primer de tot anirem a Joe's Valley, al centre de Utah, a prop de Orangeville. La idea és, al cap d'uns dies, pujar fins a Little Cottonwood. Aquesta segona és una zona més elevada, de camí a Salt Lake City, rodejada d'arbres de fulla caduca. El que vol dir que per les nostres dates haurien d'estar canviant de color. Aquesta és la idea. Fotografia el pictoresc racó. Amb el temps just i la sopa a taula destinarem els últims dies del viatge per arribar a Texas. A la frontera amb Mèxic. La zona escollida és Hueco Tanks. Un cop allà ja parlarem d'aquest lloc. És la mecca.

Ara toca recollir, desmuntar la tenda, omplir el cotxe i fer milles. A Àsia els trajectes eren durs fins que entraves al bus o al tren i et deixaves portar, amb el cap penjant per la finestra i atrapat totalment pel paissatge. Aquí la història canvia. Ens toca agafar el volant i fer hores a la carretera, patint constantment per si el cotxe aguantarà o no. Si s'ha de morir ja ho dirà. No crec que ho faci sense avisar. Està vellet però es molt ben educat...

Aquesta vegada la pedra ha sigut la protagonista. Ens hem tornat a posar les pilesi a apretar de veritat. Potser des de Turquia no ho feiem així. Ens tornen a sortir els mals, vells i nous. Tornem a fer servir cremetes i ens fem sessions massatges musculars.

Estem orgullosos de les millors escalades que hem fet aquí.

Pull Down like de Jesus V4

Off the couch V6

Groove and Arete V4

When two tribes go to war V4 (Highball)

Everything and nothing V7 i V5

Captain Hook V5

The Hulk V6

Solarium V4

Big Chicken V5

Molly V5

Iron Man V4

Leary Bard Arete V5

North face Direct V2 (Highball)

Southwest Arete 5.9 (Highball)

Go granny Go V5

Cave Boulder V6

Suspended in Silence V5 (Highball)

Royal Jelly V6

Frezze Short V8

Get Carter V7

I encara marxem amb un merder de deures per fer, que s'hauràn de deixa per la propera vegada.

Ens veiem aviat, a Utah, a Texas o allà on el vent ens porti.

Fins ARA

Amb el sol al cap

2010-09-15T02:30:00.006+02:00

Cap a les 8h del matí a la tenda ja no s'hi pot estar, però només al sortir la brisa et refresca. Ja sense samarreta des de primera hora, el sol ens va donant energia a poc a poc. El primer que es lleva prepara un tè, tot seguit fem una sessió de pancakes, a vegades 2. Segons les capes de pell als dits, decidim si escalar matí i tarda o només un dels dos. Acostumem a reposar mig dia. L'altre mig el destinem a pujar per les pedres, assedegats, però amb les esperances ben altes, de trobar aigua a dalt d'algun d'aquests gegants fets de granit. Quan som a terra, vigilem no trepitjar cap serp de cascabell o escorpí, dels que diuen que hi ha per aquí.

El sol no abaixa ni un sol moment. Tot al contrari, a mida que el dia creix, ell també. Vinga, més amunt. De tant en tant, per trencar una mica amb el tema del sol, baixem al riu. El famós riu que hem trobat i que ningú més fa servir per aquí. Hi suquem els peus (ja tocava...) i les mans ben ràpid i sortim corrent. Cullons que freda que és!

Per dinar, avui per variar, pasta o arròs? Vinga pasta, que ahir i abans d'ahir va ser arròs. Salsa de tomàquet oi? Si, com sempre. Avui toca tonyina, una mica de proteïna. I baked beans, la llegum del vagabund. Com que avui hem encadenat hem comprat Budweisers (amb això si que ens cuidem...), son d'aquestes tant grans que veuen els yankis, de 24oz (que carai seràn "oz"?). En fi, que són ben grosses. Una per cap.

A l'hora de sopar, exactament el mateix diàleg anterior(el podria copiar i pegar, però no cal). En resum: sopem pasta, amb tomàquet, si i tonyina, i també baked beans. Com sempre...

I llavors arriba el magnífic moment del dia, el moment aquell on et sents igual de nèt que el del teu costat, i fent la metixa olor. És el moment Starbucks. La cafeteria que ens deixa internet gratis a canvi de fer un "cafè" allà. Nosaltres aprofitem i ocupem tots els endolls carregant els estris tecnològics (del quals hauriem de prescindir). També ens fem una passadeta d'aigua als lavabos amb aire acondicionat. Fem servir el seu compartiment privat i ens hi estem tota l'estona que pot durar una dutxa.

Finalment, fem servir internet i penjem els videos i els posts que tant ens agrada fer.

I de tant sol al cap, surten històries que captem amb la videocàmera, i us les portem així.

...Solo se vive una vez...

Moving from Jaume Garcia on Vimeo.

Ens traslladem

2010-09-10T21:27:00.004+02:00

La vida és moviment, constant. Un anar i venir de canvis que hem d'acceptar i integrar, és així. Ens movem, creixem, aprenem, observem i adequem els aprenentatges a la nostra forma de vida.

Segona nit al desert de Bishop. Ens traslladem. Hem vist més enllà, en el mateix camí on estàvem acampats, una nova caseta que s'apropa encara més a la parcela dels nostres somnis. El més curiós, a banda d'estar més amagada i resguardada, és que hi ha un riu al costat. Si nois, hem trobat aigua al desert. I no només aigua, sino aigua freda. Ara els falcons que volen sobre els nostres caps ens tenen més respecte, ja no som la seva presa. Ara esperen les preses al nostre voltant. Rés és gratuït. El que ells no saben és que som pacífics, i que tot i estar a Amèrica, posar 4 ous en una paella encara no es considera assessinat.

La temperatura és bona, força bona. Durant el dia llueix el sol, però no escalfa tant com fa uns dies. Passa una brisa constant fresqueta, la qual et permet estar al sol i sentir l'escalfor d'aquest, com algo que et fa estar a gust, no torran-te. A primera i última hora del dia l'escalada és idònia. De moment només hem escalat a la tarda, al matí l'aprofitem fent d'homes de profit, algo que et fa sentir prou bé i amb el cap ben alt afrontes el dia següent.

Pels que entenen de graus i de números, hem estat provant un V6 i V5 a Cave Boulders (amb un pas inhumà) i un V5 (encadenat), V4 (encadenat) i un V7 on encara podria sortir alguna cosa. L'escalada és exigent pel que fa a dits. Amb poca estona et queda la pell arreglada per dies. Així que estem en un procés intel·ligent d'adaptació. Si, així és.

Fotogràficament el lloc s'ho val. Així que, de mica en mica, anirem deixant caure imatges pregnants.

Aprofitem per acostar-vos el llançament de l'últim clip americà, Men in the Desert. Explica la història de tres homes que van sobreviure al desert, tot i les adversitats, com van poder.

Fins aviat,

els 3 homenets del desert

Men in the Desert from Jaume Garcia on Vimeo.

Pocketopia (Bishop), CA

2010-09-08T23:41:00.007+02:00

Tornem a ser els 3 nòmades al llom d'un vell Cadillac, cavalcant pels deserts, observant i aprenent d'ells, sols amb la circumstància. Els 3 visitants ens han deixat amb noves energies, el pit ben plè i a punt de fer un pet.

Els quilòmetres els comptem per milers, les ratlles de la carretera, les senyals, els cartells, tots ells s'han convertit en els nostres companys. El desert ens ha acceptat com a hostes temporals. Ens ha deixat plantar la tenda quan es fa fosc i encendre el foc quan la panxa ronroneja.

Els primers dies de solters els vam passar a Stinson Beach, aprop del mar. Vam escalar, vam voler fer surf i vam intentar dormir al pur estil menorquí acampant a la platja.

Abans d'arribar a Bishop fem una parada de 24h a Rock Creek, on alguns arbres encara fan ombra i ens hi podem amagar. Aquí escalem fins que el ranger ens diu que no hem pagat, en fi, una més. Només feia 2 dies que ens feien fora d'una platja "hippie" al costat de Stinson Beach. Seguint les recomanacions de la gent hi anem a dormir, deixant el cotxe al poble per no cridar l'atenció i caminant per les roques fins allà. Doncs un dels magnífics "hippies" ens denuncia i tenim la policia allà a la que cau el sol. Simplement hem de caminar una bona estona, carregadíssims, per la segura carretera de costa californiana. America, the country of freedom.

I aquí estem, amb el desert, mirant els falcons volar sobre els nostres caps.

Marxant de Rock Creek, i abans de trepitjar Bishop, parem a Pocketopia, un sector que ens marca la guia d'escalada. Es diu així perquè la roca està formada tota per forats, de tots els tamanys. El nom també ens ha inspirat per editar un petit video, ara que tenim càmera!

I amb aquest us deixem. Disfruteu del clip i fins ARA.

Els Nomades a Pocketopia from Jaume Garcia on Vimeo.

California, Nevada, Arizona, Utah

2010-09-01T20:28:00.009+02:00

Després de viatjar durant mesos descobrint la cultura asiàtica, la seva senzillesa, humilitat i de viure envoltats de pura humanitat, ens retrobem tots 6 a Las Vegas. Aquesta famosa parada al mig del desert d'Arizona, és per molts un destí de festa, oci, negoci i vici. Per nosaltres és el punt on hem de posar en pràctica tot el que hem après. Viure en un lloc on ningú et dona rés no és fàcil. Aquí som nosaltres els que hem de donar, no només per sobreviure, sinó per viure lliurement. I no és a Las Vegas en l'únic lloc on hem de treballar a fons, sino al país sencer. Una cultura tant poc desenvolupada, sense història, i amb pocs atractius a la vista, també mereix el nostre interès. I no cal generalitzar, a cada racó et pot sorprendre un homenet que et desitja bon dia amb un somriure als llavis.

A la capital del joc, el gambling, ens allotgem al típic motel al carrer principal, on es troben repartits tots els casinos. This is America. Aquí pagues una habitació i t'hi fiques tots els que vols i hi fas el que lliurement vulguis. Al mateix edifici del motel hi ha una capella, on et pots casar fàcilment omplint quatre papers. I aquí trobem l'objectiu de la nostra visita a Las Vegas. El Ferran i la Laia es casen. El dia el passem refugiats de la calor al motel, aprofitant que tenim un matalàs i descansar l'esquena de tantes nits dormint a terra. Poc a poc escalfem motors amb unes Budweiser de 660cl de la gasolinera, que alternem amb alguna Guiness d'ampolla, també d'uns 660cl. Aquí tot és gros!

A les 18.30h tenim hora per anar a casament. Això sembla quan et donen hora al metge; en tens uns davant i uns darrera, i mentrestant t'esperes en silenci a la sala d'espera. El vestit de noces ja el tenim ben preparat; arnés, peus de gat, cintes, friends, magnesi i camisa Prana. La parella ben mona a sobre el crash-pad metolius davant de l'altar. El que fa de capellà no es pot aguantar el riure quan, en anglès, pregunta si es poden donar la mà, i ells es giren i es fan un petó de pel·lícula. Tot seguit els fa repetir unes paraules; (Capella) With my hand in my heart I promise - (Ferran) wi ma jan in a house say yeah. Els assistents, com és d'esperar, només erem 4, i no podiem parar de riure. Ens volien cobrar un extra perquè deien que allò no era un casament normal, era especial (un show). Un cop va dir que els declarava marit i muller, llavors si, van sucar les mans amb magnesi i es van fer un petó. En comptes d'anells es van lligar amb la corda... potser si que no era normal del tot.

El banquet el vam fer en un restaurant Indi i de lluna de mel vam anar de casino en casino, gastant 5 dollars entre tots a la ruleta. No va tocar rés. Potser millor així.

El dia següent vam visitar el Gran Canyon. I aquí ens vam tornar a separar. La Laia, el Ferran, en Met i en Domènec (Opció A) van marxar al migdia per anar a la costa, i L'Eva i l'Aleix (Opció B) es van quedar fins que es va pondre el sol.

(Opció A)

Amb mig dia al Gran Canyon del Colorado en vam tenir prou. Vam decidir començar a fer camí direcció a la costa oest, i més concretament al nord de Santa Cruz, a Castel rock. Amb unes 10 hores de viatge, repartides en dos dies, i desprès de trobar-nos la carretera tencada i tindre que pasar per una alternativa, vam arribar al camping de Big Basin. Ens van egantxar i vam pagar, i vam anar a escalar.

Castel rock és una zona de boulder a poques milles al nord de Santa Cruz. És un bosc ric en ombra, gràcies als grans arbres que hi ha, i uns blocs d'arenisca que ens fa recordar a Fontainebleau, a Paris, la meca. Vam disfrutar i jugar tot un dia sencer dins del màgic bosc amb les pedres que hi havia, i, a la nit, quan ja ho teniem tot organitzat ens apareix el sheriff Mc Callahant i ens fa fora del parking on nosaltres preteniem passar-hi la nit.

Al dia següent, despres d'haver fet free camping, prenem direcció a San Francisco tot per la costa, tot parant en diferents platges observant les platges i la gent que fa surf, com per exemple a Half Moon Beach. Al arribar a San Francisco vam agafar direcció al nord. i amb menys de mitja hora ja estavem a Stinson beach, on vam gaudir 4 nits i tres dies d'una molt bona combinació: al mati platgeta, i en Domènec i en Ferran van llogar un dia unes planxes de body board, per agafar onades i planajar sobre elles. Van disfrutar com un nens, alguna glopada que altra d'aigua salada van fer, i van poder surfejar a pocs feets de distancia d'una foca. Tambe jugavem al frisbee i espantavem les gavines. I, a la tarda anavem a la platja de Red rock, anomenada pels escaladors com a Mickey's beach, on vam escalar sobre blocs de calcari amb un tacte prou bó per ser pedres arrant de platja.

Al petit poble d'Stinson beach regnava la pau; botigues hippies, joves fent surf, parc amb pistes de basquet i jardinets d'herba. Vam estirar al màxim els nostres dies allà, pero, per desgràcia, en Ferran i la Laia havien de marxar, havien de tornar, i els vam acompanyar fins a l'aeroport. Allà ens vam adonar que el temps passa molt ràpid i que ens ho haviem passat molt bé tots plegats. D'allà vam fer camí, novament, a Yosemite valley, on ens tornem a retrobar amb l'Aleix i l'Eva, per passar un quans dies més junts al Camp 4.

(Opció B)

Veure pondre el sol al Gran Canyon va ser anestesiant. A mida que cau la llum, les ombres a dins el Canyon es fan mes llargues, les parets més rojes i l'immensitat de l'espai cada vegada és més gran.

Del Gran Canyon vam anar a Zion National Park. El camí va ser molt bonic, atravessant les planes i els altiplans del desert dels indis Navajo. Terra de contrastos. Cel blau, terra roja o groga, plantetes verdes. Al Zion vam fer un trekking pel riu, remuntant per dintre pujant entre les parets del Zion Canyon. A la tarda vam estar escalant una mica. Tots 2 vam poder escalar sobre l'arenisca vermella. I aquí va ser aquí on vam descobrir que podiem fer Free Camping (acampada lliure, sense pagar, una mica d'amagatotis). Durant 2 dies vam tenir la tenda muntada sense problemes, entre 2 arbres i al costat d'un riu. El lloc era magnífic, una nit hi vam poder sopar iluminats per la llum de la lluna plena, sense haver d'encendre el frontal.

De Zion vam anar a Bryce Canyon. Aquest era especialment bonic. Les parets en forma d'agulles i la gama de colors càlids. Vam poder fer un trekking per dintre i veure la caiguda del sol des del mirador a la part més alta. Era evident que s'havia de grabar l'evolució de la posta de sol sobre el Bryce. Ho vam fer.

Arribat a aquest punt, dubtavem de si continuar veient més parcs a Utah o tornar cap a la costa oest a visitar la California de platja. Definitivament, al arribar a la platja, vam veure clar que aquest no era el nostre lloc. Tot privat i ni un sol lloc per fer free camping. Així que decidim tirar cap al nord i visitar el 6è parc natural, el Lassen Volcanic. Allà visitem la zona més activa, amb piscines d'aigua bullint i geisers que treuen fum. El segon dia ens va ploure sencer i el següent ja vam tornar cap a Yosemite a trobar-nos amb la resta.

En definitiva, hem disfrutat molt dels parcs nacionals de Utah, i ens hagués agradat molt poder arribar a veure Arches National Park, l'últim abans d'arribar a l'estat de Colorado. Per les imatges que hem vist sembla el paissatge típic de les vinyetes de Lucky Luke, formant arcs de roca roja enmig del desert.

En total crec que hem fet uns 5000 km. Però amb la dimensió del país en realitat no és tant. Només un número de 3 xifres.

I ara tornem a ser aquí, al famós Camp 4 de Yosemite Valley, on la revolució de l'escalada lliure va tenir lloc entre els anys 70 i 80. En aquest mateix camp s'amagaven els hippies escaladors dels rangers i dels ossos. D'uns per no haver de pagar ni marxar després d'un cert temps, i dels altres per no haver de compartir l'escàs menjar. I més o menys vivim nosaltres ara. Amb els temps màxim permès al camp ja complert, estem només 2 registrats i ens amaguem del ranger per poder passar aquí fins el dia 3, abans de tornar A SF a portar a l'Eva a l'aeroport.

Per si no ho haviem dit, estem molt bé. Apunt d'afrontar el 8è mes de viatge.

Pels que ho llegiu tot sencer, sense saltar-vos ni una ratlla ni fer veure que ho llegiu tot i en realitat ho esteu fent per sobre. Per aquests fidels incondicionals que deixen missatges plens d'amor, d'enyorança i d'afecte per uns i altres. Per tots aquests que ens estimen i ens mimen des de cada casa. Aquí teniu un regal. Unes paraules d'amor i agraïment a tots vosaltres, pel vostre amor incondicional.

Us estimem

West Coast, USA

2010-08-17T22:21:00.003+02:00

How are you all doing? Aquesta es una de les curioses maneres que la gent d'aquest pais ultilitza per saludar-te. En fi, que es comptes de un simple "hola" et pregunten com vas, o que fas... en realitat no esta tant malament. El que passa es que no esperen resposta, pero nosaltres contestem i preguntem, la qual cosa els descoloca una mica.

El mes sorprent d'aquest "primer pais" del mon, es la falta de conectivitat que tene amb la resta. Ni cobertura telefoncia, ni conexio a internet, res de res... a la India, a cada raco tenien un ciber cafe i en 2 mesos no ens vam quedar sense cobertura al telefon. Aqui hem estat mes de 5 dies sense senyal, i hem atravessat deserts i muntanyes en busca d'internet.

Vam aterrar a San Francisco, i vam estar 3 dies per lligar el tema del transport. Per una banda vam comprar un Plymouth Voyager pels 3 mesos en aquest pais. En el tipic descampat ple de costxes d'ocasio... tot un tipic. I despres hem llogat un cotxe per viatjar aquest mes de overbooking. Un Chevrolet Malibu! iujuuuu!

De la capital xicana vam anar a Yosemite valley. Les llagrimes als ulls d'aguns deixaven clar que la ilusio de veure El capitan, Half Dome o el Midnight Lightning eren enomes, un somni de molts anys fet realitat en quatio de minuts. El dia seguent ens vam llevar a les 6am i vam poder entrar a acampar al famos Camp 4, on els millors escaladors de la historia han estat vivint durant anys. i alguns encara hi viuen. Doncs aqui hem estat, on la historia de l'escalada lliure s'ha esculpit en les millors decades hippies. Peace and love brother.

D'alla ens hem mogut, uns a Bishop i els altres a Sequoia Park. Tots 2 llocs meravellosos. D'aqui 2 dies ens tornem a trobar tots a Las Vegas, l'antitesis de tot el que proclamem.. pero per fer-ho hem de tenir arguments i l'experiencia d'haver-ho vist per parlar-ne en primera persona. Ptser una partideta la ruleta si que fem... jajaja. A veure si el bon karma acompanya.

El mon "desenvolupat", el pais dels somnis tant adorat per aquells que han sigut maltractats i oblidats com a persones durant anys. Coses que mai entendrem. Com un cubano porta una samarreta amb un aguila i la bandera de les estrelletes? En fi... Les taques de sang que han deixat pel mon ens tiren una mica enrera al endinsar-nos en ela seva no-cultura.

Pero no generalitzem. Per sobre de tot estem oberts. Hem rebut molt bones companyies, ajudes i trobades. Seguim oberts, atents i receptius. Els indis immigrants els nostres amics. Els sudamericans, els texans, els de la costa oest o est, els de ciutat, el que porta una arma a la butxaca, els catolics, els protestants, els republicans i els democrates, els que van a favor de la pena de mort, els que nosmes menjen fast food, el hippies atrapats als 60, el marginats que viuen al carrer, els neo-cosmopolites, tots... tots som del mateix lloc, i cada vegada la gent ho veu mes clar. TOTS SOM DEL MON.

(fotos en breu, quan es pugui)

Un peto i fins ARA.

Estem molt be.

Us estimem, es clar.

New Zealand free style

2010-07-21T02:06:00.010+02:00

NOTA: no tingueu en compte els errors ortografics. Kiwi's keyboard

Som al pais del kiwis. De kiwis n'hi ha per tot arreu. Al supermercat i al camp els trobes de color marro i peludets. Surts al bosc i son tambe arrodonits, pero una mica mes grossos i amb un bec punxegut. Aquests ja es mouen una mica. I ,de tant en tant, quan trobes algo de civilitzacio, et topes amb els kiwis simpatics, oberts, encantadors, rurals, simples i una mica salvatges. Aquests ultims normalment vesteixen pantalons curts i botes de goma. Si, botes de goma com les que portavem de petits per anar a saltar bassalts! Que divertit que era. No ser perque els kiwis no ho fan.

Nova Zelanda es un pais ampli. No per l'extensio del pais en si, sino per la densitat de poblacio i les senyals de civilitzacio. Per altra banda, jo el defineixo com a pais sorpenent. Tothom et parla dels paisatges, pero no es que siguin bonics. Son sorprenents, i et srprenen constantment, no nomes de tant en tant. El contrast de fromes, colors, tipus de vegetacio, aigues, medis, mar i muntanya... es dificil definir. Amb les fotos veure-ho que es un pais de postal. Cada ARA es una postal. Aqui la majoria de les fotos son horitzontals... pero no es que no estiguem en l'ARA i l'aqui, sino que es capta el panorama, l'amplitud de les seves muntanyes, lextencio de bellesa que ens regala a cada cantonada. Ho podriem definir tambe com un seguit de fotos verticals ajuntades per aconseguir una globalitat horitzonatl. Si, magrada. NO ets capas de captar-ho tot en un sol ARA, en necessites varis, el lloc tho demana.

El que ens "pre-ocupava'' a tots abans de venir aqui era el canvi de Asia a aqui, al mal anomenat 1er mon. Doncs no ha sigut tant dramatic. Suposo que de certa manera ens estem acostumant a acostumar-nos; a noves situacions, nous llocs, nova gent. Nomades? potser si una mica... Tot depen de la manera com obres el cor i el mostres al teu voltant. Si la gent percep lenergia que dones en un simple "hola", acompanyant dun perfilat somriure, la resposta que rebras sempre anira acompanyada de la mateixa dosi damor, de vida, de ganes de viure. I aixi anem. Compartim amb els kiwis amb la part de la Terra que els "pertoca", una gran experiencia de vida.

La forma de vida ha canviat, sobretot tambe, pel fet danar a bord duna casa amb rodes. Nomes arribar, el dia seguent al mati, vam llogar una autocaravana per 4. Suposo que sabiem dalguna manera que ens trobariem algun en el cami. La caseta es dallo mes mona. Ara madono que no hi ha fotos de linterior... no worrys, next time maybe. Lautonomia que ens dona el podernos moure, menjar, dormir, i inclus fer pipi, quan volem i on volem... aixo es fantastic! Conduir per lesquerra, doncs va ser una mica pelut al principi, ara ja esta. Portem un desordre de direccions i senyalsd important, a cada psis en ho canvien, pero de moment no hem topat amb ningu de cara. Alguna rotonda al reves si que hem fet... pero petita! jeje. Es divertidissim. Parar al mig de qualsevol carrer i escalfar aigua per fer un te. A vegades tenim la temptacio dobrir la porta i vendrel a 1dollar a la gent que passa (ben poca).

La primera setmana la vam passar a Springfield (no la del Simpsons), acampats amb un home gran que vivia alla des de feia la tira danys amb la seva caravana. Amb ell feiem unsriures cada dia, uns wishkys, i el partit de la final tambe, a les 6 del mati. Li faltava una cama, no sabem perque, pero no li faltaven ganes de viure i de fer amics. Li vam dir que el tornariem a veure. Es va portar molt be amb nosaltres, un home encantador. Heu vist ''The straight story''? del David Linch. Em feia pensar amb lavi de la cegadora.

Des de Springfield conduiem cada dia fins a Castle Hill, el paradisiac lloc descalada. Impressionant. Tant lescalada com el paisatge. La veritat es que hi escalava molta mes gent de la que ens imaginaven. Les preses estaven completament llises, de la gent que havia passat per aquelles pedres. Pero no mextranya gens, si allo es fantastic! Feia temps que no escalaven, i no estem gaire forts. Pero en 2 dies ens vam posar a to. En Met i en Domenec van poder encadenar linies bastant maques, i algunes de dures tambe. L'Aleix va probarho un parell de dies, amb precaucio, i la resta no es va desenganxar de la camara. La zona es enorme, inacabable en una setmana, aixi que si tenim la oportunitat hi tornarem els ultims dies.

Alla vam coneixer l'Eric, un noi alemany que esta visitant el pais fent autostop. Vam conectar. Ell escala i esquia. Aixi que des de llavors viatgem junts i compartim el dia a dia tots plegats. El lloc buit a lautocaravana ja esta ocupat... veieu com havia de ser de 4 i no de 3.

Aixi que el dia 15 vam comensar la ruta. Des de Springfield vam creuar Arthurs Pass fins a la West Coast. Alla vam estar un dia a Hokitika, buscant un hippie que ens havia densenyar a fer joies amb Jade(greestone), una pedra molt preciada i molt bonica que es troba a la zona. Aquest individu es conegut com a MAdkiwi, pero no vam tenir la sort de trobar la persona que ens indiques on es. No problem. Vam aconseguir de totes maneres les nostres pedretes de Jade. Aqui les fan servir com a regal per a una persona estimada. Li dones com a senyal damor i perque tingui bona sort en el seu cami. Finalment, vam trobar les nostres propies pedres directes de la natura! Qui no la busca, la troba! Oberts a full time.

De Hokitika vam anar baixanr per la costa oest, anomenada la Wet Coast (jeje), segons em van dir. Tot seguit et trobes la zona dels glaciars, amb el Franz Josef Glacier i el Fox Glacier. En comptes de pagar el que paga tothom per fer el tour, nosaltres ens vam aproximar tot el que vam poder (i mes) i els vam fer els 2 en un sol dia. Tarda lliure. Vam disfrutar dun magnific partit de rugby entre lequip nacional, el All Blacks i South Africa. Va guanyar NZ.

Dalla vam anar baixant mes fins arribar a Hasst i Jackson Bay. Tot es unic, nou, desconegut i poc explotat. Tot mereix una parada i una foto. Fins i tot les senyals que et trobes per la carretera, son divertides.

Fa 2 dies vam arribar a Wanaka, ja bastant al sud del pais. Aqui es la meca del ski i snowboard. I com no, ahir vam estar tot el dia esquiant! Com nens ens ho vam passar. La nit anterior havia estat nevant, aixi que la pujada a pistes va ser distreta. Amb cadenes a l'autocaravana i cap amunt, sort que tenim experiencia amb les cadenes! El mati va ser dur. Nevava molt i no es veia res. Pero a la tarda va canviar per complet. Va sortir el sol i ens va delitar amb un magnific paisatges per sobre les valls del voltant. La neu fantastica. 20 de juliol, mentres uns es banyen al mar, els altres fan fora pista amb neu recent caiguda i linnes noves. Es aixi.

Avui intentarem fer una mica de boulder per aqui, que hem aconseguit saber un parell de llocs. Dema, en principi, marxem cap a Queenstown, a 100km al sud. Els dies passen i els dies venen. Es quatio nostre aprofitar-los al maxim i anar a dormir amb la sensacio de no haver deixat escapar cap moment de llum.

Seguim igual, una mica mes grans.

Fins ARA

Love from the kiwis place

Tribus H'mong de Sapa

2010-06-27T07:21:00.008+02:00

Al nord-oest de Vietnam, a 1700m, es troba Sapa. Al bell mig de les muintanyes, rodejat de terrasses d'arrós, camps de blat i de cànem, viuen des de fa segles una desena de tribus minoritàries emigrades des de diferents punts del planeta. La gran majoria de la gent s'hi queda 2 dies aquí, fan un trekking i marxen. La nostra idea, bàsicament com sempre, no té en compte el temps. així que després d'una setmana aquí som com locals. I cap pressa ens persegueix a marxar.

Una de les tribus més pobres, la H'mong, ens ha acollit de manera tant natural que no hem oposat resistència a quedar-nos uns dies més amb ells. Estàn totes situades en poblats al voltant de Sapa, de manera que és aquí on venen a vendre al mercat i a la gent turista. Els H'mong, o més ben dit, les H'mong, perquè son les dones les que surten del poblat a vendre i no els homes, fabriquen tota mena de indumentàries i complements amb cànem i amb diferents colors vius. Cada una de les peces té la seva el·laboració casolana. La roba per exemple, tarda mesos en ser manufacturada. Del cànem que planten, n'extreuen els filaments, els assequen i, un a un, els teixexen. Un cop el teixit està fet, utlitzen una planta que es diu "indigo", que al barrejar-se amb aigua es fa servir com a tint negre. La base de la seva indumentària és negre, i a sobre hi porten coses de colors vius que elles mateixes cusen a mà.

Vam comprar un telèfon vietnamita, i al dia següent, només feiem que rebre trucades de tot d'amics i amigues d'aquí que volien quedar amb nosaltres. I així hem anat fent, com un més del poble, passant llargues hores junts passejant i venen als turistes. Sense objectius, sense buscar res, la millor forma de tenir els ulls oberts i trobar.

Ja des del primer dia ens hem fet molt amics amb una nena que es diu Lee, i des de llavors no s'ha separat del nostre costat. Dinem i sopem junts, amb ella i altres H'mong, en un petit lloc local o ens donen arròs amb porc per 2 rals. I així anar fent amistat li vam demanar si podiem anar amb ella a visitar els seu poblat 2 dies, i fer nit allà. Li va costar una mica, però aprofitant que tenia dos dies sense escola, finalment ens va dir que ens hi portava. El primer dia vam fer un trekking per anar fins el poblat, atravessant muntanyes i creuant petits poblats al costat del camps de conreu. Un ambient màgic i verd, molt verd. Hem tingut sort i no ens ha plogut i el camí va ser llarg però el vam disfrutar a cada pas. Ens tenia preparat sorpreses a mida que avançàvem; roques negres punxegudes que treien el cap a dir hola, un nen fent bombolles de sabó assegut a mig camí, ramats de búfals observant-nos, milers de terrasses d'arròs formant un puzzle de patchwork, casetes i famílies que sortien a saludar, etc..

Així que abans de ser fosc vam arribar a Ta Van, en una casa de fusta on ens vam quedar a dormir. Ens van preparar sopar i vi d'arròs. La gent encantadora, com sempre. La mirada neta i l'ànima pulida com marbre. Vam dormir com angelets i l'endemà al matí, després d'un bon esmorzar, vam enfilar-nos a la muntanya per visitar la casa de la Lee. Allà vam conèixer a la seva mare i la seva germana, estaven filant el cànem per fabricar la roba. Quina gratitut tant gran poder mirar als ulls d'una persona, i sense entendre'ns amb paraules, que un somriure brillant innundi el moment de felicitat. Vam seure una estona allà amb elles, contemplant, fent fotos i grabant. Li vam preguntar a la Lee si ens podriem quedar allà una nit, però es veu que està prohibit. A més al no tenir pare, imagino que una figura masculina estrangera no està benvinguda. De totes maneres els hi estem infinitament agraïts per la seva hospitalitat.

Ahir a la tarda vam arribar aquí, cansadets, però amb la motxilla ben plena d'experiències. Vam tornar al Bia Hoi, on cada tarda ens trobem amb els amics i petem la xerrada. ara arriben uns, ara marxen els altres. Un no parar de conèixer i aprendre. Una gran sort.

Demà és un casament H'mong i ens van convidar a anar-hi. Crec que no ens el podem perdre oi? Així que ja explicarem com va.

Ara m'adono que hi ha moltes fotos en aquest post... quina passada! De fet la idea inicial era fer un post només amb retrats, com és la primera part, i després un altre amb la resta. Però al final ha sortit tot barrejat.

En principi d'aquí 3 dies marxarem d'aquí i anirem a Cat Ba, la illa més gran de Halong Bay. Allà intentarem buscar una barqueta local que ens porti 2 o 3 dies a fer psicobloc, tot menjant i dormint a la metixa barca. Així ho pretenem, però en el següent post sabreu del cert com han anat les coses. En realitat estem oberts a tot, així que si apareixem a la Xina no us extranyeu. Sab kuch milega.

Petons i a seguir jugant!

El joc de la vida

Vietnam, 3+2=6

2010-06-21T15:25:00.006+02:00

Son les 14h quan sortim de les portes de l'aeroport de Hanoi. Allà fora i amb un somriure sospitós hi ha 2 persones que ens sonen massa. En Joan i la Lola ens han vingut a veure! Ens fonem enmig d'un mar d'abraçades i llagrimes. No puc explicar gaire més d'aquell moment, ho tinc a dins i no recordo imatges amb tants nervis. Aquella nit dormim amb ells a l'hotel, per l'endemà fer un tour de 3 dies per Halong Bay.

3+2=6 no és més que una definició de la relació que hem creat amb ells. Erem tres i s'hi han afegit dos més. Però no som 5, som un més, som 6. El sisè és el que demostra que cadascú és lliure i és ell mateix. El sisè és l'amor, la compenetració, la connexió, la relació, l'amistat, l'amor... i els altres 5 som cadascú de nosaltres en si mateix. Així que hem viatjat tots 6 plegats pel nord del Vietnam. Al principi va ser una mica extrany, després de tant temps els 3 sols. però és tant fàcil conviure i viure amb la Lola i en Joan que ràpidament ens vam sentir tots 6 fent pinya i repartint somriure i bromes pels carrers de Hanoi, enmig d'una densa boira de pol·lució.

Així que aconseguim el millor preu per fer un tour der Halong Bay, peparem el necessari i marxem. Aquesta magnífica badia està formada per més de 2000 illes de roca calcària i denses selves tropicals. La llegenda diu que son degudes a la por que i tenien a un drac que havia de venir. Jo dic, son Déus. Descansen estirats en aquestes aigues per vigilar que no hi faci mal aquest drac, mentrestant están en remull, tranquils, observant el gran cel que ens protegeix.

El tour és una mica turístic, però és la única manera de veure tot això. A cap ens ha deixat indiferent, el lloc és màgic. A totes hores del dia et té preparada alguna sorpresa; llums especials, barques que surten, venedors flotants, illes deconegudes, parets impressionants i Déus estirats, amb els braços sobre la panxa, esperant al drac. El primer dia ens van portar a veure unes coves, a donar voltes entre illes i a fer una estona de kayak, que nosaltres vam aprofitar per fer psicobloc (escalada a les partes del mar, caient a l'aigua). Dinar, sopar i dormir a bord del vaixell. Uns dies de somni.

El segon dia ens van portar a la illa de Cat Ba, la més gran de totes. Vam visitar un National Park, sota un sol infernal, i a la tarda vam passejar pels carrers del poble. Hi havia un mercat local molt interessant. A simple vista semblava de peix, però a mida que t'hi anaves endinsant anaves descobrint coses més estranyes i curioses. Peixos de tots tipus, carns, fruites, llangardaixos, dragons, serps... una gran varietat d'aliments! Ens vam acostar fins la platja, plena de turisme local, vam fer una birreta i a sopar. Al vespre vam sortir a fer unes birres i uns tombs entre la multitud vietnamita. Durant el dia sembla que s'amaguin, i a certa hora surten tots plegats i omplen el passeig marítim.

El tercer dia va ser tota la tornada. Des de la illa al vaixell i d'allà a agafar el bus fins a Hanoi. Un cop a a la capital ens vam separar. En Joan i la Lola van fer via al seu hotel i nosaltres 3 ens vam buscar la vida per trobar el galliner mes barat de la ciutat. Oi tant si el vam trobar!

Hanoi és una ciutat plena. Plena de gent, de motos, fum i de soroll. Plena de barris, de diferències i de semblances. Carai, com totes les ciutats. Ens vam sentir ben acollits al barri antic. Vam sopar tots 5 al carrer, fent cultura de carrer, uns arrossos i uns noddles.

Ara som a Sapa, a l'extrem nord del Vietnam. Situat a 1700m i rodejat de terrasses d'arròs, en aquest poble tornem a respirar aire fresc. A la plaça del poble ens trobem tots 6 una altra vegada. Coneixem H'mongs, la tribú més propera, i xerrem amb ells una llarga estona. Com al nord de la India, aquí la gent torna a tenir la mirada neta i el rostre cremat pel sol de muntanya.

És molt agradable passejar i conversar amb aquesta gent, aprendre els seus dialectes, tocar l'arpa, mirar collarets i no comprar-ne cap, visitar les seves llars i els seus poblats.

Ahir a la tarda ens vam despedir de la Lola i en Joan. Els estem infinitament agraïts per tots aquest dies, per la seva companyia, el seu amor i afecte, i la seva innociència viatgera. Sou collonuts i estem molt i molt contents d'haver compartit una part del camí amb vosaltres, ha sigut genial! La veritat és que no hi ha més paraules, només queden sentiments que tenim a dins. No és que no els vulguem treure, simplement els hem de païr per poder-los transmetre.

Ara us deixem un petit video improvitzat a l'hotel de Hanoi. Dirigit i interpretat pels 6.

Una abraçada a tots; nomades d'aquí, nomades d'allà i sedentaris amb set de nomadisme.

Ton Sai, petit gran

2010-06-14T11:16:00.007+02:00

Situada entre Krabi i Phuket, Ton Sai és una platja lliure de la destructora mà de l'home. A l'estar incomunicada per carretera i la única manera d'accedir-hi és amb barquetes (long tail boat) o caminant a través de la jungla, la major part del turisme, les màquines de destrucció massiva i els automòvils, s'han trobat amb barreres físiques que els impedeixen fer de les seves.

Sort n'hi ha, de moment, que no han aconseguit trobar-nos, i Ton Sai preserva el seu esperit lliure i l'aire net i pur. Ha sigut el primer lloc de Tailàndia on la gent , és com en els seus orígens. Al principi impactava, de la bona ona que et transmetien. Aquí si que hem gaudit del mític somriure tailandès. Viuen tranquils, tractant-se entre ells com germans i amics, o amb els escaladors que s'acosten fins aquí a passar llargues temporades, respectant el seu ritme de vida, les seves costums, i conformant-se perfectament amb una petita cabanyeta de bambú. Sense comoditats, tal i com és el lloc. No venim a fer-nos-el nostre, només volem compartir amb volsaltres, els natius, la bellesa i l'encant d'aquest racó del món.

I així és com enganxa Ton Sai. La gent que, com nosaltres, hi està de pas, també és especial. Serà l'afició per la roca, pel moviment, per l'energia. Serà perquè és així. Hem coincidit amb catalans, espanyols, argentins, colombians, mexicans,etc.. En José Carlos i en Javi, la Lu, en Marco, la Natalia, etc.

Aquí la gent escala, la majoria. Les pedres que hi ha, apart de servir per deixar-te la boca oberta una bona estona, estàn plagades de vies i mes vies. Això és una meca. El lloguer de corda és una mica car, i nosaltres anem amb el pressupost just, així que per començar anem fent boulder per tot arreu, i ens fem conèixer entre escaldors com "els nois del matalàs". La gent pensa: "perquè només pujen una part de la paret amb la llargada que tenen?", "perquè no fan servir corda?", "estan bojos!". Així poc a poc vam visitar els millors llocs de boulder i provant algunes vies quan la gent ens convidava.

Aquesta magnífica cova, Eagle Wall, plagada de mosquits, ens va regalar unes imatges per recordar aquest magnífic sostre en forma d'estalactita horitzontal. Ens fa pensar amb Flame V15, o no Fernando?

Va arribar l'últim dia, i en Domènec i en Met van llogar una corda. Van escalfar bé al sector Dum's Kitchen en un 6b i després en un 6c de xorreres i estalactites. De seguida és van posar a probar Tiger Queen 7b, pur bloc. Quatre xapes i la reunió. En Domènec va caure mentre xapava la reunió, se li obrien les mans. En definitiva, era un bloc massa llarg per la nostra resistència. Per acabar vam passar la resta del dia en una de les mítiques vies de la famosa cova de Ton Sai, la Ton Sai Beach wall. És un 7b+/7c, Tidal wave, que recòrrer tot el sostre de la cova fent una mica de travesía. Si no fos perquè no aguantaven el ritme se la haguessin emportat sense problemes. Era preciosa, moviments molt estètics sota un sostre de estalactites i repises. La brisa marina també influia a la mala adherència de les preses. En Met la va solucionar tota, havent-se de penjar 2 cops. Ja ho hem dit, uns dies aquí i surten coses maques. El que no es pot fer és intentar encadenar vies després de 4 mesos de només boulder i viatge. Això si, les cames les tenim com una pedra. Potser al tornar ens fem alpinistes.

El juego de la vida, O Jogo da Vida

Eren les 5 de la tarda, els locals preparaven el partit de volei diari. Des del fons de la platja veig, caminant vestits per la vora de l'aigua, a 2 persones. Un home amb barba blanca i un turban al cap, porta ulleres i molt poc equipatge. L'altre és de color i li treu 2 caps al seu company. El contrast del seu somriure blanc, d'orella a orella, amb el color fosc de la pell, em provoca un llarg somriure a mi també. Darrera seu, acompanyant-los, una onada d'energia que fa que la gent els saludi. Això em fa pensar que ja han estat aquí, els coneixen, i no són uns turistes qualsevols, han arribat al cor de la gent local. Sense deixar ni les motxilles, l'Edgard, amb els seus 1,99m d'alçada, es posa a jugar a volei amb tot el grup. S'ho passa com un nen, i la resta també. En Ra, o Ramon, s'asseu amb la seva barba blanca a xerrar amb tota la gent allà present.

En Ra i l'Edgard tenen un projecte, és diu El Juego de la Vida, i no preten res més que canviar el món. De la millor manera possible, jugant. De la manera que tots hem aprés les coses, des de ben petits. Ells mateixos ens faran arribar més notícies al respecte, jo no explicaré res més.

Gràcies, Obrigado, Gracias

En fi, ara amb els braços ben inflats uns d'escalar, i vermells altres de jugar a volei hem arribat a Bangkok. Una mica diferent que l'altre cop, més tranquil. Després de la tempesta que hi va passar la cosa sembla haver acabat, com a mínim per ara. Demà anem cap a Hanoi, Vietnam, a veure en Joan i la Lola. Hem parlat amb ells fa una estona i s'ho estàn passant bomba, Cambodja els ha enamorat.

Així que fins ARA. Nosaltres seguim jugant com nens, amb la vida. Esperem encomanar una mica a tothom aquestes pessigolles que tenim quant juguem i que quan ens veiem el joc sigui la nostra forma de comunicació. Sinò què és la vida? el millor joc al que hem estat convidats a participar. Gràcies.

Juguem plegats!

Aillats

2010-06-04T10:14:00.005+02:00

Avui mateix marxem de Koh Tao, a les 21h agafem un vaixell que ens aproparà fins a Surathani, on a les 6h del matí següent agafarem un o dos autobusos (encara no ho sabem) fins a Krabi. Un cop allà un altre vaixell ens deixarà finalment a Ton Sai (Ray Lay). No hi estarem gaires dies, ja que el dia 15 de juny volem a Hanoi desde Bangkok.

Hem trobat un equilibri a Koh Tao. Per allà on passem l'hem de trobar, és necessari per sobreviure en harmonia amb nosaltres mateixos. Hem fet un gran grup de gent aquí, tots ells de parla catalana o castellana. No sabem com, però tenim un magnetisme especial entre nosaltres. Potser és que la resta de la gent pensa que som estranys, potser ho pensem nosaltres, potser la facilitat de la llengua ens posa les coses més fàcils. En Jordi i l'Ari de Vilafranca i rodalies, han compartit moltes estones amb nosaltres, escalant, fent cervesetes barates, fent snorkeling... una gran companyia que va marxar fa 4 dies. Des d'aquí els hi enviem una forta abraçada, que la guardin a la seva motxilla "d'ares". Que n'hi van haver molts.

Els que han sigut els nostres germans grans, en Sebas i la Eva, els instructors de submarinisme i amics de vaitge. Amb ells hem compartit coneixements, amistat i potser alguna cosa més. El mal d'orella d'en Met no li va permetre fer el curs, una llàstima, amb la il•lusió que li feia. I en Domènec va descobrir la seva fòbia als peixos i tot allò relacionat amb el mar. Encara el sentim cridar després que un peixet li llepés el peu. L'Aleix el va poder fer, i gràcies al bon rotllo amb ells 2, en Met va poder venir al vaixell i aprendre per la pròxima vegada. Aquest parella Uruguaio-española fa 2 anys van sortir de casa seva i van estar viatjant per tot el món. Al arribar a Koh Tao es van treure els títols necessaris per poder instruir en submarinisme, i aquí es van quedar. Després d'un abreu tornada a casa seva, a Madrid, han vist que el seu lloc és lluny d'aquella ciutat, i han tornat per quedar-s'hi un bon temps abans de continuar viatjant.

L'experiència sota el mar ha sigut una mena de renèixer, de tornar a sortir i conèixer quelcom nou. La primera vegada que respires amb un regulador és com haver d'aprendre a respirar, moure't a les profunditats és aprendre a caminar, i comunicar-te sense paraules és aprendre a parlar. La tranquilitat que sents un cop ets allà baix, sol amb la teva respiració i les teves bombolletes fent-te pessigolles a la cara. Sense poder parlar amb ningú, només parlant amb tu mateix i amb els milers de peixets i peixots que et trobes al llarg camí submarí. Una experiència inoblidable que repetirem, i que recomanem a tothom.

Hem acabat coneixent tota la illa. Un dia vam llogar moto i vam recòrrer totes les cales i muntanyes, passant pels camins entre la jungla. Tota una aventura. Després veus a la gent plena de ferides i entens perquè. No hi ha un sol moment de tranquilitat conduint per aquí. Nosaltres, amb calma i prudència, hem evitat qualsevol accident i estem sans i estalvis. Els llocs on no es podia arribar amb moto i hem acabat arribant caminant. Racons solitaris on hem pogut escalar i banyar-nos. Al final hem aconseguit escalar al les millors arees; Secret Garden, Front i Backyard i Jansom Bay. També vam estar al sector de la jungla, però allò semblava un capítol de "Lost" i ho vam deixar còrrer. Se sentien més sorolls que en plena Diagonal, i cap d'ells provocats per un èsser humà.

Tot i el preu elevat de la illa, hem trobat els nostres llocs i les nostres maneres de sobreviure entre tants blancs de classe alta. Hem fet uns quants amics natius, la "thirty", la "mo", el "banana rock", entre ells. I uns quants "ladyboys", la sorpresa tailandesa.
A part de grans parets de roca calcària, no sabem què ens trobarem a Ton Sai, així que haurem de tornar a aplicar les nostres habilitats de reconeixement de la zona. Crec que no se'ns dona gens malament, som capaços de sorprendre fins i tot als locals.

Per acabar us deixem unes imatges del que hem pogut veure sota el mar, tant a 18m com a la superficies fent snorkel. La veritat es que val la pena ficar el cap sota l'aigua.

El dia 1, com tots sabeu, li vam fer la festa a en Met. Aqui, a banda de la cyberfesta, li vam preparar una barbacoa amb els amics. Deia que no li vau fer arribar ni un trocet de llonganissa, i el pobre tenia gana. No s'esperava res, i la sorpresa va ser triple. Un aniversari en tota regla, amb regals, pastisset del bo amb "Felicitats Jaume" (el que va costar que ens ho escriguissin) i bon humor i alegria.

Ens veiem ben aviat.

Fins ARA,
Maktub

Koh Tao, Ta Mu Wai

2010-05-20T11:19:00.010+02:00

Aquesta primera foto està feta ara a la tarda. Hem anat a veure la posta de sol a dalt d'una muntanya, des d'on teniem unes vistes espectaculars veient gran part de la illa.

Aquí tenim la barca de Turquia, a la que li vam dedicar un post sencer. Ens ha vingut a buscar fins aquí.

Ja portem dues setmanes en aquest nou país, i comencem a entendre una mica com funciona. Venim de India, i això és molt diferent. Allà la gent donava gràcies a la vida a cada instant per estar-la vivint, aquí, en canvi, veuen la vida amb una inconformitat constant, pensant més en el ditxós futur que en el present que se'ns regala.

I aquí estem, a Koh Tao, un destí de submarinisme que nosaltres veiem com una part del món, on es poden fer inmersions i escalar, és clar. La gent no acaba d'entendre perquè portem el llit a l'esquena tot el sant dia, i el carretegem amunt i avall... en fi, que estem farts d'haver d'explicar què és això que ens fa semblar diferents. Només és com la closca d'un cargol, la nostra casa allà on anem. Parlant de casa, hem aconseguit trobar una habitació a bon preu, per ser aquesta illa. Ja sabem quins son els millors llocs on menjar i els horaris de cada establiment. Com a cada lloc on anem ja comencem a ser una mica locals, a que ens saludin pel carrer, a tenir les nostres brometes amb el cadascú, a controlar el nom del venedor de gelats o saber quin dels cuiners fa la sopa més bona. Som un més.

Per sufragi popular hem publicat un retrat de cadascú de nosaltres. La idea principal era rendir homenatge a l'ayurveda(medicina popular India) i representar-nos com els 3 elements que regulen i equilibren el nostre benestar, terra, aire i foc. Finalment i degut que on erem no hi havia aigua, i fer foc en aquesta època està prohibit, ens hem convertit en Terra, Cel i Matèria. En fi, sou capaços de reconèixe'ns encara? hem canviat una mica oi? simplement hem crescut.

Aquesta és la zona d'escalada, el Secret Garden. El primer dia, per trobar-ho, vam caminar durant més de 2h a ple sol amb tots els estris a l'esquena. Aquí tothom lloga moto, ningú camina. Perdó, nosaltres caminem. Ens van donar cames i les aprofitem. Fem la illa d'una banda a l'altra a peu, i quines caminades... platja amunt, platja avall. Aquesta foto de sota, fragmentada, és Sairee beach, on ens banyem normalment. Està plena de restaurants i històries per guiris, però al final de tot pots trobar la tranquilitat d'un bon bany en aigues tropicals.

Ja que som aquí aprofitarem i farem el curs de Open Water de submarinisme. Dura casi 4 dies; una introducció, classes pràctiques en una piscina i després d'un examen, 4 inmersions de menys a més profunditat. Hem vist en imatges el que veurem en directe i encara no ens ho creiem, és fantàstic. És un nou món, on nosaltres serem una BOMBOLLETA d'aire més. Un nou món que haurem de observar en el silenci del fons marí, sense parlar, o parlan-te a tu mateix. Com us imaginareu també hem regatejat el preu del curs, la gent no s'ho acaba de creure, diuen que és preu fixe a tot arreu. Però ells no saben que "Sab kuch milega". I si camines i busques, trobes.

Aquí al final us deixem amb unes fotos del dia que vam passar amb els Camises Vermelles. Abans de res, no us preocupeu. Ser que desde casa tot sembla molt perillós, i en algunes zones de Bangkok ho és, però on som no ho és. El dia que anem a Bangkok no passarem ni pel centre, anirem directes a l'aeroport per evitar qualsevol problema. Així que ja veieu que no cal patir.

Per altra banda, va ser una experiència passar el dia amb ells. Vam xerrar, ens van explicar, els hi vam fer fotos i sempre amb un somriure a la cara. Això si, no entrarem en política, és quelcom fora del nostre interès. És de l'únic que encara no hem aprés res al llarg del viatge.

Remenant per l'ordinador hem trobat aquesta foto, i hem aprofitat per fer-ne una d'actual i veure la diferència. És evident. D'això fa exactament 105 dies, a l'aeroport de Barcelona amb els nervis de començar un gran viatge. La roba està molt neta, les samarretes encara amb mànigues, les cares blanques i ben nutrides. No hi ha pèl enlloc, només una mica al cap. I els "parxes" de cada país que trepitjem no estaven cosits a les motxilles i el crash-pad.

Aquí, i ARA, tenim les soles dels peus més dures, les mans curtides, les cames plenes de ferides, els cabells llargs i enredats, els canells i el coll plens de records de cada lloc, no portem calçotets des de fa mesos. I el més important, "la caixa" està plena d'experiències. Experiències que t'ensenyen més que un mestre, només pel simple fet de viure-les.

....................................

"Va decidir que seguiria el moviment dels ocells amb els ulls, per si de cas podia llegir alguna cosa. Potser el desert li sabria explicar l'amor sense possessió."

"En realitat les coses no ensenyaven res, són les persones que, en observar les coses, descobrien la manera de submergir-se en l'anima del mon."

"I com m'ho faig per endevinar el futur? Pels senyals del present. El secret és en el present; si prestes atenció al present, el poddràs millorar. I si millores el present, el que passsarà després també serà millor (...) cada dia porta en si l'Eternitat"

Paulo Coelho - L'alquimista (T')

Bangkok

2010-05-10T14:32:00.005+02:00

Pensavem que venint de la India no ens faria por cap calor del món, però això d'aquí és horrible. Moltíssima humitat, potser el 99%, i temperatura molt elevada. La India ens ha servit per espavilar-nos, per saber que tot és possible, que pots viure per menys del que creus, que es pot viatjar i estalviar, i que no t'has de creure quan algú et diu que és impossible trobar-ho més barat. Sab kuch milega (tot és possible). Doncs només arribar a Bangkok ens vam trobar els típics llestos que es pensen que tots els turistes són iguals, però amb nosaltres els hi va sortir el "tiro per la culata". Després de jurar i perjurar que no podiem trobar res més barat de 250baht per dormir, i de 600baht per moure'ns li vam demostrar ben ràpid, i sense que ningú ens digués com. Per 100baht vam arribar a The Overstay, on dormim per 50baht. Això si, el lloc és una mena de casa ocupada, una comuna hippie on viu gent de tot el món (rodejats de bastanta bogeria). El lloc és curiós, si més no, i crec que ja poques coses ens espanten.

Això d'aquí sobre és Kaho San Road (kahosan "Load" que diuen ells jeje). És el centre del desmadre tailandès. La veritat és que no encaixa gaire amb la nostra manera de ser, però hi pots trobar birres barates i molts indis que han vingut a treballar. La primera nit ens la vam passar xerrant amb ells amb hindi, se'ls hi iluminava la cara quan veien que parlàvem el seu idioma. Vam aconseguir fer més amics amb una nit que molta gent amb dies. Els hi ensenyàvem rúpies, que encara tenim, i que feia anys que no veien. Explicàvem coses del seu país, que canvia com tot, i ens escoltaven bocabadats. Oblidaven on eren i ens contestaven en hindi com si fossim natius. Molt bo.

Això d'aquí a continuació és el lloc on estem. Apartat de tots els turistes, el lloc és tranquil, i tenim llum i aigua. Ho porta un noi Israelí-francès (s'assembla molt a en Jordi Serra). Està tot pintat, hi ha passat tot tipus d'artistes per aquí.

El nostre objectiu aquí és aconseguir el visat a Vietnam, i ara amb els conflictes que hi ha aquí es veu que no en donen gaires. Però ens han presentat una parella que ens pot aconseguir el visat per la seva banda. Ella és nativa, i ell és africà i toca el djembé. Es dedica a donar classes de percussió, i realment, és bó! Vam estar amb ells tota la nit, tocant amb ells i ajudant-los a passar el barret. L'hem aconsegiut grabar i entrevistar, una historia interessant més.

Bangkok és una barreja molt estranya. Per començar ho trobem molt net, venint de la India. Molt silenciós i molt organitzat. Es nota que el turisme i les tecnologies han ajudat a aixecar el país, tot i que una gran part de la població sobreviu com pot amb la seva paradeta de menjar al carrer. Això si, amb tranquilitat i bons aliments.

Per acabar volem recordar al nostre amic Manolito, original de Varanasi (India). En realitat és diu Kalesh, però es fa dir Manolito degut a la seva gran afició a la gent espanyola. Parla castellà bastant bé, i té molta facilitat per reconèixer la gent espanyola i relacionar-s'hi. La seva frase de presentació és: "Hola, yo Manolito, yo Varanasi, yo vender pegatinas." Es venedor ambulant d'enganxines, del merder de Déus hindus que hi ha. És un nano encantador, vam poder disfrutar unes quantes tardes a Bhagsu de la seva companyia i les seves rialles. Des d'aquí li volem rendir un petit homenatge, i desitjar-li molta sort.

MANOLITO SE TE HA CAIDO EL PAPEL! UN BESO MUY GRANDE MINDUNDI!

En fi, aquí estem esperant el visat i eixugant-nos la suor. Amb sort tenim el visat dimecres al vespre o dijous al matí, i així podem marxar a Koh Tao el mateix dijous a la tarda. El viatge és de 14h amb bus i després 2h amb vaixell. I com ha dit la Fina, és probable que ens treguem el títol de submarinisme. Més fàcil i en millor lloc no ho podriem fer.

नमस्ते सब कुछ मिलेगा (Namaste, sab kuch milega)

El tailandès ja vindrà..shanti, shanti, però sembla complicat. De moment, "hola" i "gràcies".

Sab kuch milega

2010-05-05T08:49:00.007+02:00

Tot és possible, i més a la India. Això diu el títol del post. Des de coses que mai haguessis imaginat, a d'altres que en ocasions hem tatxat d'impossibles. Poc a poc te'n adones, les barreres ens les posem nosaltres mateixos i l'entorn en el que hem crescut. Avui el post comença així, com a homenatge a la manera de vida india. Una cultura capaç de donar quan menys tenen. Amb un sol somriure, un gest, una mirada o una abraçada.

Ja marxem de la India i, en part, ens fa llàstima marxar d'aquest país. El viatge continua, movent-se de lloc en lloc, aquesta era la idea, no fer arrels, i així la mantenim. Però és inevitable sentir pena de deixar un lloc que ens ha omplert tant durant aquest temps.

Farà ja una setmana que som aquí a Dharamsala, casa dels tibetans exiliats. En realitat estem a Bhagsu, un poblet que s'enfila a les muntanyes per sobre de McLeod Gang. Haviem sentit que hi havia una mica de boulder per aquí, i de fet, una mica mica és el que hem trobat. Anem combinant la vida tranquila a la vil·la amb alguna estona d'escalada. Hem netejat i obert noves linies, cosa que ens comença a caracteritzar allà on anem. Ja ens torna a conèixer tothom aquí. Els primers dies ens parava la gent i preguntava: "Why do you carry your bed in your back?" i nosaltres els hi deiem "Because we don't have a fixed home and we can sleep everywhere that way. We can rock climb with it, as well." Que si algú es refereix als escaladors, tots saben qui son. "Crazy spanish, do you carry it all around the world?" Aquí hi ha molta gent que vé de tots els racons del mon per fer Yoga, meditació, reiki, etc. Tenim la possibilitat de conèixer gent, onades d'estímuls que procurem no desaprofitar.

Ahir a la nit vam fer la nostra primera barbacoa a l'estranger. Vam comprar 40 rúpies de verdures; pebrots, albergínies, tomàquets, cebes, alls, pastenagues, cogombres, i una mica de pa. Vam buscar un lloc alt a la muntanya, a sobre una gran pedra ( a l'estil del Rei Leon), perfecte per construir una gran plataforma coberta amb pissarra. Un cop fet el foc, li vam col·locar una làmina fina de pissarra i vam cuinar les verdures a la pedra. Ens van acompanyar el Vivek i un altre noi, l'amo de la guest house i un treballador. Van portar wishky fet per ells, i nosaltres els hi vam oferir pà torrat amb all i tomàquet. Una vetllada molt agradable a la terrasseta més alta de Bhagsunag.

En realitat tot va ser escrit fa uns dies. Ara som a Delhi, la capital del país, i gràcies a la superconnexió hem pogut actualitzar el blog amb 15min. Hem arribat fa unes horetes. Directes amb el bus de Dharamsala. Han sigut 13h bastant suaus. Suposo que deuen ser els nostres cossos que s'acostumen a la rigidesa dels seients i la duresa dels trajectes. La qüestió és que hem aconseguit dormir tots. Hem baixat amb en Devanx Baxani (Devo), un noi mig indi, mig espanyol (de Canàries) que ens acompanya ja fa uns dies.

A qui hem deixat, després de 2 mesos junts, ha sigut a en Dani i en Ramon. Com que suposem que llegiran això, els hi enviem un petó molt fort des d'algun punt del sudest asiàtic. "Mindundis, a disfrutar de la India, recordeu que el temps és vertical!

Parlant de "vertical" vull explicar el perquè de la verticalitat de les fotos (aquest cop parlant des del punt de vista de l'Aleix). Potser us heu fixat que cada vegada més, el format de les imatges és vertical, en comptes d'horitzontal. Això reflexa el present, la idea del temps no-lineal, la gota que cau a cada "ara" que és viscuda, i en aquest cas, captada a través d'una càmera. Vertical, perquè davant i darrera no hi ha res, simplement cau una gota nova a sobre, que ens refrescarà.

Tornant a Delhi. Ja tenim habitació, en hem posat tots 4 a una guest house humil pero acollidora. La més barata, és clar! Coneixem una mica la ciutat i dormirem fins les 4 de la matinada, que agafarem el tren fins a Bombay (26h). El dia 7 sortim de Bombay a les 19h, direcció Bangkok (Tailàndia).

Aquest cop la etapa no queda passada, ni tancada, només som nosaltres que ens canviem de lloc. La India ens ha donat molt, ens ha cuidat i ens ha somrigut. Nosaltres a ella també, hi ha hagut "feed back", i això ens fa marxar amb el pit ben ple.

A casa del Dalai Lama

2010-04-25T10:16:00.003+02:00

Una setmaneta hem estat patint la plorera del Deus de l'Himalaya, no passa res, tothom te dret a plorar quan ho necessita. Nosaltres, pero, hem decidit marxar a Dharamsala, i probablement allotjar-nos a McLeod Gang, on te l'actual residencia el Dalai Lama. Des de l'invasio xinesa del Tibet, el Dalai i el seu govern van demanar exili a la India, i es aqui no s'estan instalats des de llavors, i amb ells tota una comunitat enorme de tibetans.

El fet que avui ens haguem llevat amb un cel totalment net de nuvols i el sol radiant, nomes es una senyal de que fins i tot aquest es volia despedir de nosaltres, just abans de marxar. Aixi que al cel tambe li diem adeu, fins una altra. A Dharamsala tambe estarem alts, ben aprop de les muntanyes sagrades, aixi que podrem seguir veient-lo alla.

Aquest mati, abans de marxar hem fet una excursio a un salt d'aigua, una "waterfall" espectacular. D'aquelles que pot passar per darrera i tot, una passada. Li hem donat coses a la Meena, la dona del parking on menjem cada dia, una motxilla i una tovallola. Segur que els seus nens ho aprofitaran millor que nosaltres. Contenta, se la veia.

Com ha anat la ressaca de Sant jordi per terres catalanes? aqui no ha arribat cap llibre, i al final no va venir ningu a signar llibres. Crec que la carretera estava fatal i el seguro no els hi cobria accidents a alta muntanya. Esperem tenir una connexio bona on anem i poder actualitzar amb tot el que tenim endarrerit i amb ganes de veure la llum.

Aixi, sense mes, 10 horetes de bus local (quina por...) i serem a Can Dalai Lama. El bus local es caracteritza per tenir seient de fusta a 90 graus, on s'apilona tot el bestiar natiu i no natiu i intenten sobreviure fins arribar a desti. Les bosses i els crashpads, al sostre del bus, esperem que no plogui. Una mes per explicar als nets.

Perdoneu les faltes, no hi ha accents a aquesta computadora.

Namaste, Vaulenath

Feliç Sant Jordi

2010-04-23T06:40:00.005+02:00

Aquest matí al obrir la finestra de l'habitació una olor molt familiar m'ha fet despertar de cop. Atrabocat a la finestra he pogut veure un merder de paradetes, totes plenes de roses i llibres, de senyeres penjades de les taules i del balcons. Coi, és clar, avui és Sant Jordi! Amb tanta feina casi se'ns oblida. Aquí la rosa no és tant cara, només val 20 rúpies (0,40 euros) i l'últim llibre del Carlos Ruiz Zafón només 200 rúpies (1,8 euros). Suposo que és l'exportació el que fa que sigui tant car on sou vosaltres.

Ens han dit que el Buenafuente i la Isabel Clara Simó signaràn el seu llibre aquesta tarda a la plaça de Vashisht, després del "Cor de la Ciutat", que no se'l volien perdre.

A dos quarts de dotze comencen els Jocs Florals; aquest any es rendeix homenatge a Mocèn Cinto Verdaguer, i és clar, nosaltres el coneixem molt bé. Tots hem llegit els seus poemes escolpits a les pedres de Folgueròles, poble que el va veure nèixer. Aprofitant la ocasió ens han demanat si podiem llegir el pregó, i per suposat, hem dit que si. Ara ens falta per triar entre uns versos d'en Miquel Martí Pol, veí de Roda de Ter, o un gag del Chiquito de la Calçada, per donar-li un toc humorístic a la diada.

En fi, com podeu veure ens hem llevat amb gràcia avui. Aquí no poden ni pronunciar el nom de Jordi, de roses a tanta alçada no en creixen, i els únics llibres que hi ha són escrits amb hindi.

Estimades mares, germanes i amigues, aquesta Rosa-pinya és per vosaltres, perquè no hi falti al vostre ram, una rosa de l'himalaya en el dia d'avui.

Aprofitem per explicar-vos una mica què és de nosaltres. Continua plovent, des de fa 5 dies no ha parat, i no té pinta que ho faci. Així que nosaltres ho seguim intentant, pujem a escalar, entre gota i gota. I sinó ens quedem fent vida de poble, impregnant-nos de la seva persimònia i aprenent a viure en la simplicitat d'un bon chai calent. Hem fet molts amics, locals i no locals, ja ens comencen a conèixer. Hem ajudat a obrir un petit local que hem batejat amb el nom de Meena Cafe, una espècie de pàrquing al carrer que mica en mica, ha anat servint menjars fets allà al mig mateix. Fa 2 dies els hi vam fer una truita de patates, sota l'atenta mirada de molts indis curiosos que no havien vist mai un home (i menys blanc) cuinant amb tanta empenta. Vam utilitzar 10 ous, 7 patates i 3 cebes. La truita va quedar espectacular, ens va traslladar a tots a la taula da casa, tot i que en comptes de pà amb tomàquet, tenim parontha per acompanyar.

La connexió és fatal, pujar una sola foto ha sigut una odissea, però intentarem actualitzar amb més fotos ben aviat. De fotos no en falten, n'hi ha moltes que volen sortir a la llum, i esperem que les pugueu gaudir vosaltres també.

Feliç Sant Jordi

Himalaya, del cel a la terra

2010-04-13T14:14:00.014+02:00

Després d'una hora més malgastada davant del ditxós ordinador, el resultat ha sigut el mateix. No es pot tenir tot; no podem ser on som i tenir una bona connexió a internet. Avui és festival a Vashisht, un festival d'aquest que et recorda on ets i com viuen. fantàstic. Pujariem unes fotos, però no podrà ser. Al temple principal donen menjar a tothom, gratis. Suposo que avui hi anirem a integrar-nos amb ells i menjar del seu plat. Quelcom impensable al país d'on venim... Avui hem escalat força també, sota un sol criminal que ens deixa les pells cada dia de color més tibetà. Hem grabat un parell de blocs, molt estètics. Crec que han quedat força bé...

Namaste Vayas (germans)

Vam aguantar el dur viatge des de Hampi fins a Manali com vam poder. En total van ser 38h en tren i 16h en un 4x4, embotits a dins com el metro a hora punta (és a dir, tot un luxe). Només arribar ens vam tapar com vam poder, la temperatura a aquella hora de la matinada era força baixa, i més venint dels 50ºC als que estàvem acostumats.
Acabàvem d'arribar al pre-Himalaya. Cada cop més aïllats. Els primers 2 dies l'Aleix no va sortir del llit a 40 de febre i amb vòmits. Sort d'un encantador metge local que, després de practicar-li uns anàlisi d'allò més rudimentaris, li va diagnosticar un bactèri, que a hores d'ara ja és criant màlves.
El dia següent ens vam traslladar a Vashisht, al nord de Manali. Una vil·la tranquila i barata, on els banys termals dels temples es converteixen en un atractiu per tot aquell que s'hi acosta. Rodejats de milers de metres de muntanyes aquesta població s'alça en una de les vessants de la vall del Manaslu, a 2200m. Un cop habituats a l'alçada, estem més forts que mai. La zona d'escalada està sobre els 3000m, i els primers dies es notava la falta d'oxigen i la fatiga al final de la jornada.
Cada matí agafem un bus local, on pujem al sostre amb tots els estris. Mitja horeta de revolts i arribem a Solang Valley, on estem obrint una nova zona de boulder. Ens havien parlat del sector uns catalans que vam conèixer a Hampi, i nosaltres, a banda d'escalar i obrir noves linies per allà, hem començat a obrir el sector de Solang Forest. Pocs minuts més avall i a l'ombra de grans avets hem trobat un seguit de boulders d'una qualitat suprema, que et permeten escalar durant tot el dia.
Això no és India, i salta a la vista, o com a mínim la India que tots coneixiem. L'aire és pur, el menjar és diferent,les pells, la roba, les cares i les races tampoc són iguals. Això és el més semblant que hi ha al Tibet, juntament amb Dharamsala, un possible destí pròxim, on abunda el budisme i els gompes (monestirs budistes). La gran majoria del menjar és tibetà, i la carn ha desaparegut de la nostra dieta. Durant 30 dies serem vegeterians, i per uns carnívors com nosaltres, és difícil. La carn aquí porta moltes toxines, i és fàcil caure malalt si en consumeixes. Intentem suplir les proteïnes de la carn amb llegums i altres aliments. Sovint divaguem i somiem amb una barbacoa amb costelletes de xai, botifarra, xoricets, vi negre i molt all i oli. I de postres, un bon cafè i un Patxaran...
Fa 2 dies en Domènec i l'Aleix van llogar una moto per intentar arribar a Rohtang Pass (4110m). "La Poderosa", igual que un dia va portar al Che Guevara per la Panamericana, ens va acostar una mica més al cel blau que ens recull a tots. La diferència és que aquell dia el cel no era blau, sinó ben gris i amenaçador. A les 6h sortiem de Vashisht, equipats i disposats a complir l'objectiu. L'aire cada cop era més fred, a mida que pujàvem, la vegetació més escassa, la població també, i la vista cada cop més espectacular. Teniem davant, darrera, a esquerra i dreta les muntanyes sagrades que tot escalador vol coronar un dia.
La carretera cada cop era menys carretera, fins que ens la vam trobar tancada. Però ens van deixar passar, i vam tornar a brillar. Pujar i pujar, i cada vegada costava més avançar entre la neu, les roques i el fang. Un cop arribats a 4km del cim vam haver de recular, podent arribar al nostre objectiu, ja que la nevada que estava caient posava en perill la nostra integritat. Encara faltava baixar. Ara som a baix, amb la cara tallada de l'aire dels Déus de l'Himalaya.
Hem canviat, inevitablement. De costums, robes, menjars i cultura. Aquí es porta la llana de yak, d'allò més calentona. Els momos vegetals i els banys termals, que tot i ser a dins dels temples, és la nostra dutxa diària. Tot un ritual comunitari que practiquem amb molt de gust. El que no canviarà és el chai, segueix sent tant bó com sempre, i dolç.

This is India

2010-03-31T08:36:00.007+02:00

Encara amb tot el cansament del festival d'ahir us deixem quatre ratlles abans de marxar cap al nord. Ben dora al matí vam creuar el riu, el mateix riu de sempre, però ahir semblava un altre. Centenars de persones s'hi banyaven per purificar-se. Era un dia sagrat, i totes les coses cotidianes es convertien en sagrades. La gent vestia les seves millors gales, vinguts de diferents racons de la India per omplir el carrers i els no-carrers de Hampi.

Nosaltres vam tenir la sort de viure-ho en primera persona i des del bell mig. Vam entrar al temple a fer una ofrena a Shiva, i l'elefanta sagrada ens va beneïr. També els indis ens van pintar per tenir un bon vol a la vida. La majoria d'actes que feien ahir serien prohibits al nostre país, el nostre estimat país regulat. Això si, ni una gota d'alcohol i ni un cigarret. Ni es podia ni en necessiten. S'ho passen d'allò més bé sense la necessitat de embriagar els sentits. Des del més petit al més gran disfrutava, ho podiem veure a les seves cares. Vam conèixer moltíssima gent, gent que ens volia conèixer, donar-nos la mà, que li féssim una foto, pintar-nos, ballar junts.

El plat fort de la festa és a la tarda, quan tothom es concentra al carrer principal del temple per estirar els 2 carros. A la foto es pot apreciar que amb 2 cordes com aquestes l'estiren d'una punta a l'altra del llarg carrer. Espectacular. L'elefanta sagrada obre pas entre la multitud, els més devots estiren el carro i la resta prega i llença plàtans al temple mòbil. La veritat és que amb paraules em quedo molt curt per explicar el que va ser viure en aquella India, la del festival d'ahir. Però ja sabeu que la primera lluna plena de primavera de l'any que ve, podeu venir i viure-ho vosaltres també. Nosaltres us acompanyem!

Els dies anteriors a la festa tot el poble es preparava per rebre-la com cal. Guarniments i colors miris on miris. Van ser uns dies tranquils. Escalant poc, però vivint al màxim. En Met i en Domènec ho tenen tot encadenat ja, tot el que es podia fer. En Domènec i en Dani s'emporten Airplane, un hipotètic 8a que fan amb bastanta facilitat, la qual cosa els fa dubtar del suculent grau. L'Aleix no escala, s'agafa uns dies de "repòs actiu", i com diu ell -"el dolor no existeix, som nosaltres els que el creem i deixem que ens domini". És així. I son aquestes coses les que en moments com el d'ara, t'ajuden a crèixer i aprendre. Perquè es pot aprendre de tot i sempre.

Han sigut uns dies on ens hem dedicat a conèixer gent, llocs nous, nous thalis deliciosos, hem perfeccionat la tècnica de menjar amb les mans, hem fet retrats i entrevistes, i hem compartit estones entranyables amb gent humil i pura.

Fa uns dies també vam conèixer uns nois irlandesos, que ens van reconèixer per la pel·lícula Outside. Per nosaltres tot un plaer, i per ells també. Diuen que on ells viuen tothom la té, la mira i la remira. I encara no entenen perquè una cosa així és gratis. És gratis perquè entusiasmar-se és necessari, i no s'ha de pagar per això. Es diuen Lyle, Cameron, i companyia. Són una gent encantadora. Hem estat escalant junts i fins i tot ens van portar una birra el dia que en Dominic va encadenar Airplane.

La veritat és que, com sempre, queden moltes coses per explicar. Però avui no podrà ser. Marxem i no tenim gaire temps per escriure. En 3 dies esperem ser a Manali, així que ja tindreu notícies nostres quan trepitjem l'Himalaya en 72h. A més, al final la pel·lícula no tindrà gràcia. tantes fotos i tant explicar quan veieu la peli us sabreu fins i tot els diàlegs. En realitat crec que serà genial, hem grabat 8h en pocs dies, i crec que tot val la pena.

Ens despedim de vosaltres per uns dies, així que a cuidar-se i a viure cada moment com si l'anterior i el pròxim no existíssin (que no existeixen en realitat). Power of now.

Hampi New Year

2010-03-21T06:36:00.010+01:00

El dia 16 de març aquí la India va ser cap d’any, un entre 10 que celebren enguany. Al ser l’inici de la primavera (no ser què entenen ells com a primavera, si fa més calor que al nostre estiu) la manera de celebrar-ho és el Holi Day. El Holi és la festa del color, per donar la benvinguda a la primavera, tothom porta una bossa amb tint natural i la llença a la gent. El resultat solen ser cossos i cabells acolorits, que durant uns dies van perdent color poc a poc.

Aquí a Hampi regna la pau i la tranquil•litat, el shanti. Coneixem gent; alemanys, anglesos, canadencs, nord-americans, portuguesos, indis, etc. Coneixem llocs del voltant, poblets aïllats sense visites estrangeres, temples sagrats amb babas savis, paisatges espectaculars, tots ells amb l’element comú de les pedres, però alhora diferents.” Same, same but different”, com diuen ells.

Un dels llocs que recordarem per sempre és el temple del monos o Hanuman temple. Situat a dalt de tot d’un turó de pedres, vigilat per centenars de monos que no te’n deixen passar ni una, ofereix una de les vistes més impressionants que hom pot gaudir per aquí. Miris on miris les pedres texturitzen l’horitzó, i el contrast amb el verd dels camps d’arròs fa que la llarga pujada fins el temple hagi valgut la pena (580 escales).

Pel que fa a la pel•lícula, 2 noves estrelles hi apareixeran. Per una banda en Ralph, un home de 50 anys alemany que escala amb els ulls tapats, utilitzant tots els sentits per tal de notar cada part de la roca i formar-ne part. Tot el ritual que necessita, la concentració, la respiració i una rica entrevista plasmarà l’art d’aquest mestre de la vella escola alemanya. Per altra banda, vam anar fins a Anegundi, un poblet a 10km de Hampi a conèixer en Ragou. Només l’anada ja va ser digne de filmar-la. Un petit bus, a forma de minifurgoneta, es va parar i ens va pujar al sostre, mentre que a dins ja hi anaven 15 persones. On al nostre regulat país hi haguessin anat 5 persones, alquí n’hi poden anar 20, sense problemes, amb total llibertat i humilitat. En Ragou és nascut a Anegundi, i des de ben petit li agrada jugar a les roques; saltar d’una a l’altra, escalar-les, etc. Ens va ensenyar com ho fa, descalç, sense peus de gat, sense cap mena de protecció, sense magnesi. Ell i la natura, són un. La fluïdesa de moviments sobre pedres afilades era d’admirar. Ho vam provar nosaltres també, i ho vam aconseguir, però les nostres plantes del peu no estan preparades, encara.
Encara ens oblidàvem d’un personatge. En Jorge, un gallec que porta 2 anys fent la volta al món amb un 2cv, si si, un Citroën d’aquells tant antics. Tot un crac que vam tenir el plaer de conèixer i entrevistar.

A la nostra aventura s’hi ha afegit en Dani i en Ramon, dos nois de Montblanc que compartiran viatge amb nosaltres cap al nord de la India i possiblement uns dies a Tailàndia.
Pel que fa a l’escalada, tot segueix al mateix ritme. Anem descobrint noves pedres, sempre diferents, algunes a l’ombra, algunes al sol, i de tant en tant, coves que et permeten disfrutar de l’aire fresc que per elles hi corre. Cal destacar, també, l’encadenament de Double Arete, per part d’en Domènec i en Met, aquest mateix matí. Després de 3 dies provant-lo, finalment ha sortit. En el pròxims dies el Dani, que avui no estava fi, i l’Aleix, que l’espatlla no l’ha deixat dormir del mal, intentaran encadenar-lo igualment.

Moltes més coses podríem explicar, cada segon aquí és una nova història. El dia 30 es celebra a Hampi un festival, on no hi faltarem, i el dia 1 marxarem cap a Manali, al nord, a buscar frescor i nous paisatges, i fer realitat el somni d’escalar a l’Himalaya.

Potser algun dia acabarem sent escaladors, i millors persones.

I per acabar us deixem amb una petita mostra de música al carrer. És l'original del Hampi New Year, una cançó que s'està fent famosa a tot Hampi. "Crazy spanish" encara diuen... L'espontanietat i l'improvització fan que sigui pur i natural. A la percussió Galiapá, a la guitarra Rufles Ramon i cantant Alehapá. Disfruteu aquest petit video fet amb la digital del Dani, ja que el que grabem amb la nostra romandrà secret fins que tornem. No és filosofila, son els medis, que no ens permeten editar res.

Namaste

2010-03-13T13:11:00.002+01:00

La segona etapa ha començat.
Sense haver dormit aterrem a Bombay, la ciutat del caos desorganitzat. Les olors i l’impacte visual s’apoderen del nostre estómac. La idea era agafar un bitllet de tren per anar cap a Hampi, però al no haver-n’hi de disponibles triem la opció d’arribar-hi amb bus. La gent s’intenta guanyar la vida com pot a la capital, i nosaltres som una víctima fàcil, o això creuen ells. Ens en sortim prou bé i aconseguim pujar al bus que en principi durarà 14h. Estrany sembla, ja que amb tren son unes quantes més. I així és, el viatge acaba durant 20 horetes. En podrien haver sigut mes, un cop el cervell desconnecta, simplement som cossos a la deriva en una massa de ferralla en constant moviment.

La temperatura és extremadament elevada, sobre els 50ºC a ple dia. Així que guardem la roba d’abric al fons de la motxilla i traiem les xancles i els pantalons curts. Al arribar a Hospet agafem un “rickshaw” (petit taxi de 3 rodes molt barat). Com encabir-hi tot el que portem? Doncs lligant els crash-pads al sostre i sent el centre d’atenció de la població.
A Hampi ens dirigim directament a Goan Corner, on decidim quedar-nos-hi ràpidament. La localització i l’ambient és immillorable. El preu tampoc està malament, paguem 1euro (200 rúpies) per cap per dormir-hi, amb llum, ventilador i mosquiteres verdes i roses. És una petita cabanya de palla amb les parets de fang, “huts”, amb una bona terrassa on ens serveixen tots els àpats del dia. Exquisits.

L’època dels escaladors està al seu final, i com diuen ells, els “crazy spanish” arriben ara. La temperatura no et permet escalar durant el dia, així que ens llevem a les 5am i escalem fins les 9h. Esmorzem i matem el dia com podem fins les 5pm, que tornem a escalar fins les 7-8pm.
Aquí hem conegut molta gent d’arreu del món, fins i tot un parell d’escaladors catalans, en Dani i en Ramon.

Rhama, el Deu creador, va néixer a l’Himalaya, però un dia va decidir anar a viure a Sri-Lanka, creuant la India de nord a sud. Com que trobava molt a faltar les muntanyes, li va demanar a Hanuman, el Deu mono, de la força i la poca intel•ligència, que li portés unes quantes muntanyes on ell era. I així Hanuman ho va fer, va agafar una muntanya sencera de l’Himalaya i va creuar tota la India, però a mig camí unes quantes pedres li van caure, formant tot el que és la zona de Hampi, la antiga capital de l’imperi Viyanagar.

La barqueta

2010-03-04T17:18:00.005+01:00

Ella ja era allà, esperant, sempre espera. A totes hores resta quieta al mateix lloc, impacient, inquieta. Sent una mena de necessitat de conèixer nous esperits, noves cares, millors persones. Ella és diu Tres i vol compartir això amb nosaltres.

El vent canvia de direcció i ella és la primera en adonar-se'n. Mira cap al vent, ens fa de guía. Porta el bon temps, porta les tempestes, i des d'aquí estant, la veiem inmòvil, inquieta, impacient.

Ella també vol emprendre el viatge a Ítaca.

Quan surts per fer el viatge a Ítaca has de pregar que el camí sigui llarg, plè d'aventures, plè de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades, que entraràs en un port que els ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre del que saben.

Tingues sempre el cor la idea d'Ítaca. Has d'arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travesía. és preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses.

Ítaca t'ha donat el vell viatge, sense ella no hauria sortit!

I si la trobes pobre no és que Ítaca t'hagi enganyat. savi, com bé t'has fet, sabràs el que volen dir les Ítaques.

Ja som a Istanbul, hem estat 3 dies aquí amb en Murat, el noi turc que vam conèixer fa un més en aquesta mateixa ciutat, i que ens ha estat fent de guía totes aquelles hores que no havia de treballar. Una gran persona, un gran cor. Amb ell hem après moltes coses de la ciutat, dels seus racons i tradicions, de la seva cultura, la seva religió. I el més important, ens ha ensenyat que un venedor de joies del carrer que et vé preguntant "Hola amigo, de donde eres?" pot arribar a ser el teu millor amic.

Demà agafem l'avió per arribar a la India. Canviarem jaquetes i pantalons llargs, per xancles i samarretes de tirants. Esperem seguir conectats i fer-vos partíceps del nostre viatge.

Yach Shamlar

Namaste

Nous projectes, nous sectors

2010-02-24T18:53:00.005+01:00

Passen els dies, nosaltres seguim al mateix lloc, però cada vegada amb més projectes al cap. Quan sembla que ja ho tenim "tot vist", surten més i més pedres, noves linies, noves idees per obrir. Aquests dies amb els russos ens han servit per conèixer sectors llunyans, gràcies al seu cotxe, provar vies dures, i trobar nous blocs, gràcies a la seva inquietant força que nos els deixa parar quiets.

Ens regalen una samarreta de "Bouldermania", una mena de video d'escalada que van fer fa un temps. Molt guai.

Després d'un dia de repòs, que invertim a visitar les runes gregues; tombes, muralles, restes de castells, tortugues, ases i vaques, decidim obrir un sector nou que es troba al costat de la pensió. Fa dies que passem per davant, però encara no ens hi haviem aturat. Hi hem descobert 3 linies noves, 2 d'elles molt dures, segurament de 8è grau. L'altre, en Met fa la primera ascensió, posant-li de nom Rock Punkt & Holds 6c. Les altres de moment són projectes futurístics.

A sota d'aquests blocs es troba la fisura desplomada, que també fa dies que li haviem posat l'ull a sobre. A punt està de sortir, però l'haurem de deixar per un altre dia. Al costa surt una altra línia, també dura, como no. Catalonia Way 7b i Pissing Cow ?, respectivament.

Una gran posta de sol ens dona l'adèu en un dia de grans projectes i de l'obertura d'un nou sector que portarà de nom la nostra nació, el Catalan Sector.

Al vespre ens veiem amb els russos, els hi expliquem la nostra gran troballa i prometen anar a provar-ho l'endemà.

Al dia següent, en Domènec, que havia descansat el dia anterior, vol provar Kill Bill. En pocs intents s'agafa de la regleta, però perdona i cau. Minuts més tard, des de dalt de tot del bloc, crida, " siiiii, joder!!!!!" En Domènec encadena Kill Bill, un bloc que ens ha portat de cap uns quants dies. One move, one love, one mic... En Met aprofita i encadena Parcala Berhet 7c, bastant dur, i després de tenir clara la secció dreta, la fa sense gaires problemes.

Ràpidament rebem notícies dels mutants del nord d'europa; han encadenat Catlonia Way, cotant-la de un dels millors 7b de la zona (tot un honor), també han vist els nous projectes nostres, però no han pogut amb ells. jejeje.

Acompanyem al nostre amic Mikhail a probar Human Robot 7c+, però el sol i les pells de les mans no l'acompanyen, de manera que no el pot encadenar.

Després de sopar els passem a visitar per la Selenes Pansiyon, on estàn allotjats. Fem unes ampolles de vi negre (bò per ells, bastant dolents per nosaltres). No n'hi ha com un bon Ribera del Duero, oi? Aquella finura que s'escola pel paladar deixan-te el gust de la bota, el roure, la vinya.. quins records...

Ens llevem amb forces, esmorzem com cada dia, de valent: tomàquet, cogombre, formatge fresc, amanida, pà amb mermelada i uns ous ferrats. Tot acompanyat d'una tassa de "çai", potser dues, o tres. Direcció, el projecte del Catalan sector. Els russos es motiven, i nosaltres també. La lluita per la primera ascensió està oberta. L'Aleix treu la seqüencia dels primers passos, l'Ylya els 2 següents, i en Mikhail la part de dalt, de manera que és ell, el petit Mik qui s'emporta la "first ascent" de Gogo Superstar 8a. La feina serà nostra per intentar arribar al més alt d'aquesta gran linia.

Quan ja creiem que el dia s'havia acabat, anem a provar Hanuman 7b, una aresta molt tècnica que haviem provat sense sort feia uns dies. En 2 intents l'Aleix la fa, després en Met i finalment, en Parsha, un aplinista rus de 42 anys que fa boulder per primera vegada. La cara de felicitat d'en Parsha a dalt de Hanuman és l'última imatge que ens emportem a casa. Un dia més, i molts projectes nous.

Ahir al vespre els russos van marxar. Ens vam despedir al Pelikan fent unes birres i uns rakis. Els hi vam regalar una jaqueta de Bowlder Films perquè se l'emportin al seu país, i ells ens van donar tot el magnesi que els hi quedava (sort perquè no anem gens sobrats).

Els hi fem unes entrevistes a la vora del foc, on ens expliquen la seva experiència a Herakleia, la nostra trobada, l'amistat que hem creat en 10 dies, i els futurs projectes, conjunts i separats.

Avui el temps no acompanya, de fet ara es veuen llamps a l'horitzó, així que dediquem la jornada a obrir un nou bloc. Surten 3 noves linies; Filo Sophia 6a, Catalans Enfilats 6b i Constantinople V. Després en Met ha trobat un sostre amb magnesi, d'aquells que li agraden a ell, i amb pocs intents l'ha pogut fer.

Aquí ja se'ns acaba, el dia 28 agafem un bus fins a Istanbul, directe aquest cop, i ves a saber quantes hores durarà. La llista de coses a fer, rodar i encadenar cada cop és més petita, però la pressió a realitzar-les cada vegada més gran. Ara ens toca apretar i no deixar gaires deures per la pròxima visita.

Sheramâ

Explorant amb els russos

2010-02-19T17:08:00.007+01:00

Ja portem gairebé quinze dies a Herakleia, i això és un no parar!! Sort que ara el temps ens acompanya , ens acompanya tant bé , que fa una calor que no és massa normal per la época en la que estem.Però bueno, ens anem acostumant al que ens trobarem a la India...
Seguim acompanyats dels russos, i anem amb ells a un sector que ells desconeixien i que nosaltres ja hi haviem estat i ens el coneixiem minimament : Zagor.
Un cop allà vàrem escalfar amb els blocs més facilets i vàrem seguir amb Deer Sloppe End ( 7b), que en Domènec repeteix amb força facilitat, ( el té força pamat el moviment) , per la seva part, en Met el lluita a conciència , ja que és un pas força llarg, i l'aconssegueix encadenar!!Els russos també li troben el mètode i ràpidament l'encadenen. Seguidament probem MoonSafari (8a),una variant del mateix, que un dels mutants russos encadena amb força facilitat. Per culpa de les altes temperatures decidim moure'ns cap un altre sector, el K, Cüneyt. Allà ens trobem amb una placa desplomada amb regletes , amb dues línies , un 7a+, per una banda i un 7c (dret) i un 7c+/8a (assentat) . L'Aleix i en Domènec cauen a l'ùltim pas del 7c , cosa que en Met no fa , i l'encadena com un Bow!! Els russus per la seva banda fan el que saben fer , encadenar!!Todo bien!!

Ens anem movent per la zona amb els nous companys i descobrint noves pedres, nosaltres flipem amb les condicions físiques amb les que estan aquesta gent , i la facilitat que tenen per encadenar coses que semblen impossibles. Obren un parell de blocs, un més assequible Kiddy's Game (7b+/7c), que en Met també aconsegueix encadenar i una brutalitat Russians Secret Boulder (8a) , algo increible!!! Després de tot aixó decidim moure'ns, però en Domènec marxa cap a la pensió per culpa de les pells, que basicament no en té!! Anem cap al Norwegian Sector , al·lucinant !! i destrossats tornem cap a la pensió, sopar , dormir i reposar!!!

Dijous : toca fer feina. Anem a gravar blocs. L'Aleix grava Leyla (7a), molt bó!! i tot seguit anem a buscar Full Service (7b+) que encadenem tots tres , i en Domènec el repeteix per poder-lo gravar! Todo bien!! De tornada a la pensió , ens aturem a gastar les últimes forces als blocs de aprop de casa. En Domènec encadena Viu, després de trencar la presa de sortida, l'Aleix el grava, i tornem a provar KillBill(8a), que es resisteix i fins i tot ens treu el son!! En Met encadena Parçala Behcet 7b+ (semi sit).

I avui per descansar una mica , decidem anar a passejar per la zona tranquilament, on entre tortugues , vaques i ases passem el dia, envoltats de natura i bons paissatges. Aixó sembla tret de un documental del Nathional Geographic, ens encanta!!!

Salut companys i fins la propera!

Al bon temps, pells noves

2010-02-15T20:17:00.004+01:00

Divendres desprès d'esmorzar decidim visitar el sector que ens queda més lluny, a uns 5km de la pensió. El sector es diu ZAGOR i provem Deer Slope end 7b, que nomes encadena en Domènec. Un bloc preciós amb un pas inicial bastant dur. A l'altra banda del bloc encadenem Chennemin Sol Kösesi 6b i provem Zebbani 7c. Una locura!!!!! També provem altres blocs durs del sector i decidim marxar a un altre sector. Aquest es diu LEYLA & MECNUN. Un mini sector amb dos blocs pero un de bastant guapo anomenat Leyla 7a, que aconseguim encadenar tots tres. Todo bien! El dia s'acabava i vam tornar cap a la pensió, i desprès d'una bona dutxa i un bon sopar, el Yusuf ens deixa un llum i l'Aleix i en Met surten a escalar de nit, on l'Aleix aconsegueix encadenar Apollo 13, 7b morpho.

Dissabte va ser dia de descans obligat, ja que el fort vent i la pluja no ens van deixar ni un sol minut de treba. Ens vam dedicar a visitar el poble, petit però molt bonic, i boulders amagats en les grans muntanyes que ens rodegen. De fet, també va anar bé per a recuperar una mica de pells als dits i anar millor preparats per a les següents sessions d'escalada.

Diumenge vam visitar un altre sector, anomenat BIVAK. Sense saber que era ens posem a escalfar en un boulder que resulta ser un projecte del Fred Rouhling, i cansats de caure en el segon moviment decidim netejar i obrir una placa d'uns 6 metres, més o menys, que hi ha just al costat. En Met aconsegueix fer la 1era ascenció i en Domènec fa la segona. El bloc es diu Mariona de Tona, en honor a la seva altra cosineta.

Llavors decidim canviar de sector i visitem el HANUMAN. Allà en Met encadena Neverland 7a, i en Domènec el deixa bastant a punt. Més a baix l'Aleix i en Met encadenen Manta 6c+, un bloc molt estètic. Provem algun altre bloc i decidim marxar, ja que quedaven poques hores de llum.
Al arriba a la pensió ens trobem amb la sorpresa que hi havia una orquestra tocant cançons tipiques turques i ens van acompanyar amb els seus cants tota la nit. Vam disfrutar molt, vam ballar força i vam veure algun que altre Raki. Una nit força entretinguda!!!

Avui dilluns, al arribar al sector BACHÇE SAG, ens trobem a uns escaladors russus que estan molt forts i que ja s'han pulit alguns blocs dels més durs del sector.

Per la nostra banda, en Domènec i l'Aleix encadenen Fuseki 7b+/7c. Tots estem molt contents i amb molts ànims de provar coses dures. Em provat algun projecte i llavors en animem a provar Hiking 6b. Un high-ball, on l'últim pas dur està a uns 7 metros del terra i el top poder a 12 metros. Una bogeria que encadena en Met i l'Aleix!!!!

Per acabar la sessió resolem un projecte del primer dia, i així, en Met fa la 1era ascenció i l'Aleix la 2ona a Viu.

De moment això ha sigut el que hem anat fent.

Demà hem quedat amb els russos per anar a escalar. Aviam si ens contagiem de la seva gran força i nosaltres també podem encadenar algun 8a o per l'estil.

Bona nit a tots.

Entre gota i gota

2010-02-11T20:03:00.004+01:00

Ara plou, ara no plou, ara fa vent i ara no en fa. El temps aquí és boig, com els romans, i m'imagino que a la resta del món també. Ahir ens vam llevar i plovia, de manera que vam haver d'esperar a que parés. De sobte va començar a bufar el vent, un vent d'aquell que et fa retrocedir a cada passa que fas. Sort vam tenir de poder escalar una mica. Vam poder fer un parell de primeres ascensions, 2 linies obertes per l'Aleix en un mateix bloc; Inside 6a i Rodeo inside 6b. En el mateix bloc en Met va encadenar al 2n pegue Carl Sagan 7a, una placa de 5m força bonica. L'Aleix pateix de mans i peus, així que, després de fer el pas dur, el deixa per un altre dia. El vent puja, cada vegada és més difícil moure's. Tot i així anem a Apolo 13, un llançament morpho de 7b, que en Met s'emporta al 4rt pegue i avui en Domènec al 2n.

Avui el dia s'ha despertat pitjor encara, però com que és boig, a les poques hores el cel ja s'obria i ens deixava sortir una estona a explorar la zona. El destí d'avui era un sector que hi ha a tocar el llac, entre prats d'herba alta i parets de roca amuntegada. Per començar a escalfar encadenem tots 3 una placa de 6m formada per troços de quars i granit.

Tot seguit ens hem mogut a un desplom que va trobar ahir en Met. Es veuen algunes regletes i algun canto bó, així que ho raspatllem bé i ho magnesiem. L'aigua ha filtrat per la roca i costa de que estigui del tot eixuta. Tot i així, en Met i en Domènec l'encadenen sense problemes. Potser en Domènec ha tingut algun que altre ensurt (sobretot a la sortida, que ha caigut al màntel final). Tots 2 blocs els hem gravat, de manera que hem tingut el dia distret.

Sense llum recollim i fem camí cap a la pensió. El camí és plè de colors, en una banda el llac Bafa i a l'altre, les formacions de granit apilades al voltant de la muntanya de Latmos. Tot vigilat de ben aprop per uns núvols amenaçadors que no deixen de sorpendre'ns. Al arribar, en Met i en Domènec encara han tingut forces per gastar una mica més de pell abans de sopar.

Herakleia (Kapikiri) és un petit poblat de ramaders i pagesos, format al voltant del llac Bafa, on viuen tranquils uns quants irreductibles, aïllats de la resta. Les vaques i els ases són els únics que treuen a passejar els seus amos al llarg dels camins que es dibuixen per les muntanyes, atravessats, molt sovint, per pollastres, galls i gallines, que s'escapen de ser decapitats.

Us deixem 4 perles del dia d'avui; la llum i el color en obliga a captar imatges com aquestes.

Bona nit a tots.

Yach Shamlar

Nomades, tocant roca

2010-02-09T20:02:00.005+01:00

Avui ens hem llevat amb moltes ganes de començar a escalar, ja fa un parell de dies que estem a Herakleia i per culpa de la meteo no podiem fotre rés, i això és una llàstima, ja que estem inmersos en una mar de roca i això de estar aquí i no poder escalar és bastant traumàtic!Però paciència,que és la mare dels bloqueros...

Després de esmorzar com uns senyors, decidim anar a provar els blocs més propers a la pensió, tenim una idea de més o menys com van, ja que els hem vist en diverses pel·lícules com Herakleia o Hayde ( Ferran per 50liras turkas te la passem). Un cop possats escalfem en un 6b,(l'Aleix i Domènec) en Met per la seva part , es lia directament amb una travesia (hagakure7b+),que si no fós perquè està una mica moll, se l'emporta cap a casa, (tranki ja tornarem). Després probem un llançament i tot seguit un projecte que troba l'Aleix.

Les "yemas"comencen a patir, ja que el grà es super gruixut, però super fànatic. Després de descansar una estoneta ens tornem a ficar a provar un altre bloc guapissim (fuseki 7b+/7c)que el bou de Met se l'emporta cap a casa només en tres intents, quin payo!En Dominic el tè molt bé també,peró cau a dalt en varies ocasions, igual que l'Aleix,(tranki també hi tornarem).

Amb poques forces ja, però amb molt fanatisme decidim anar a provar Kill Bill 8a, un llençament força espectacular, però les forces i les pells ja es troben a faltar, peró ens a encantat i per suposat que hi tornarem! I per acabar de morir... l'Aleix troba una petita perla, que neteja i prova i la bateja amb el nom de Viu, encara sense encadenar! En general un bon dia d'escalada, de riures i bones sensacions en un entorn que, si més no, és de somni!!

Tornem cap a la Pensió, ens dutxem i descansem i en Yusuf ens prepara uns peixots inhumans per sopar, que creiem que són doradas, ens diu el nom en turc, peró no ens queda massa clar,jeje!! Després de unas birres i una sessiò de pelis d'escalda toca dormir i repossar, i si demà no plou, que pinta bastant malament, seguirem explorant aquest món nou i espectacular que és Herakleia!!!

Nomades, olorant les primeres pedres

2010-02-07T17:32:00.004+01:00

La visita a Istanbul va ser fugaç. A les 08:30 va sonar el despertador, i després d'un esmorzar ràpid ens vam dirigir a "l'otobus" per a poder agafar un bus que ens portés a Izmir.

El viatge es va fer bastant pesat, va durar uens 10h, amb una nena al costat que cada, mica en mica, tenia greus problemes gàstrics. A mig viatge, per sopresa de tots, el bus va pujatr a un ferry per atravessar el mar Marmara, ho vam disfrutar moltíssim.

Vam arribar a les 22:00h i, després de buscar i regatejar preus trobem un hotel per a passar la nit. Aquest matí torna a sonar el despertador; aquest cop una miqueta mes d'hora; plou molt.

A les 9:30 ja estem en un bus direcció a Bafa Gölü i Kapikiri. Un cop allà, i després de pendre'ns uns "xais" ens ve a buscar en "Yusuf", amo i senyor de Pelikan pansyion, on ens estarem aproximadament 20 dies allotjats.

Durant els 10km que fem amb la seva furgoneta, podem veure tots els sectors, ja que estan al costat de la "carretera", i fins i tot ell ens canta els blocs i com van. Està fet un fenomeno. Per mala sort, aquí també plou, i bastant, i ens quedem amb les ganes d'escalar, pero no de tocar roca, ja que tots tres ens equipem i anem a donar una volta.

És impressionant com la gent viu aquí. Tot són cases mig desfetes, entre enormes blocs d'un granit duríssim, i plenes d'estables amb burros i baques. El vent bufa amb molta força, esperem que demà quan ens despertem estigui tot sec i poguem començar a escalar.

Aquí son les 19:45h i ja hem sopat, com hi van aquí... I ens hem fotut un àpat de tres parells de cullons! Amb el preu de la pensió ens entra absolutament tot; dormir, menjar, beure xai, birretes, etc..

Tessekúr Edderim

Istanbul

2010-02-05T20:55:00.006+01:00

Doncs això ja està fet, aquest matí hem sortit de l'aeroport de Barcelona, amb algun problema que altre, i finalment hem arribat a Istanbul.

Fa bastant fred, així que hem pogut estrenar els plumes i els gorros. Ja ens han estafat 5 lires turques fent el canvi, i hem donat mil voltes per l'aeroport carregadíssims buscant una manera d'arribar a Sultanahmed, el centre de la ciutat, on hi ha la Mezquita Azul i Sta Sofia. Això és impressionant!

Només arribar al centre ja hem fet amics, en Murat i companyia- Ens Murat ens ha portat a un hostel del tipo backpacker de conya, molt be de preu, a la zona antiga de la ciutat. Una persona encantadora.

Hem descarregat tot el material (la gent flipa com anem, no entenen res de res) i en Murat ens ha portat a un cafè típic d'aquí, preciós. Bueno, aquí teniu les fotos. hem fet un tè i un argile (shisha). Aqui es una hora més tard. Ja sabem com arribar a l'estació de bus per demà, el colega ens ho ha explicat, bona gent. Així que demà matí suposo que anirem a buscar els bitllets per anar a Izmir i seguir el nostre viatge.

Hem quedat amb el Murat que quan tornem a Istanbul d'aqui un mes rodarem un petit curt a la seva botiga, serà una experiència única. Vol ser actor!

Això continua. Fins aviat. Molts petons a tots!

NOMADAS moving

2010-02-03T12:55:00.003+01:00

Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible

Miquel Martí i Pol

NOMADAS promo clip

2010-02-01T19:00:00.002+01:00

Queden 4 dies per marxar, ni més ni menys. Les maletes encara no les tenim fetes, però cada vegada tenim més clar el que ens enduem i el que no. Cadascú calcula els quilos permesos i la manera de repartir-los. "15kg motxilla + 10kg maleta càmeres + 5kg crash-pad... per persona, és clar" ... no està gens malament. Els osteòpates i fisioterapeutes que llegeixin això ja es deuen fregar les mans.

Avui us presentem, abans de sortir cap a Turquia, el clip promocional del viatge. Una manera com qualsevol altra de buscar el nostre camí, sempre molt atents a la realitat que ens envoltarà.

L'Edat de la Comunicació

2010-01-17T12:53:00.000+01:00

Benvinguts al blog de Nomades. Aquest serà, durant un any, la nostra finestra de comunicació amb tots aquells familiars, amics i interessats que vulgueu saber i compartir experiències amb nosaltres.

Falten menys de tres setmanes per marxar, i ara toca fer l'sprint final i acabar d'enllestir tots els preparatius. No ser com ens ho fem, però el temps sempre se'ns tira a sobre. "Falten 3 mesos, això ja ho faré, i això, i allò també..." Ara la pressa i els nervis s'apodernen de nosaltres, per poder marxar, ni que sigui una mica, preparats.

Ens anem informant, tant com podem, de les zones que visitarem, i aquí dalt us deixem una composició dels paisatges i les roques que tindrem el plaer de tastar.

Una de les últimes notícies que tenim fa referència als nostres passaports. Ara mateix ja deuen haver donat, abans que nosaltres, la volta al món. Amb tots els visats que ens han fet falta, i tots els problemes que ens han posat per concedir-nos-els, encara no els tenim aquí, i ves a saber per on paren. Només esperem que no s'hagin cansat de viatjar.

Gràcies a l'Edat a la que vivim, la de la Tecnologia i la Comunicació, podrem anar actualitzant el nostre viatge en forma de relats i d'imatges en aquest espai.