Koh Tao, Ta Mu Wai

Aquesta primera foto està feta ara a la tarda. Hem anat a veure la posta de sol a dalt d'una muntanya, des d'on teniem unes vistes espectaculars veient gran part de la illa.




Aquí tenim la barca de Turquia, a la que li vam dedicar un post sencer. Ens ha vingut a buscar fins aquí.

Ja portem dues setmanes en aquest nou país, i comencem a entendre una mica com funciona. Venim de India, i això és molt diferent. Allà la gent donava gràcies a la vida a cada instant per estar-la vivint, aquí, en canvi, veuen la vida amb una inconformitat constant, pensant més en el ditxós futur que en el present que se'ns regala.

I aquí estem, a Koh Tao, un destí de submarinisme que nosaltres veiem com una part del món, on es poden fer inmersions i escalar, és clar. La gent no acaba d'entendre perquè portem el llit a l'esquena tot el sant dia, i el carretegem amunt i avall... en fi, que estem farts d'haver d'explicar què és això que ens fa semblar diferents. Només és com la closca d'un cargol, la nostra casa allà on anem. Parlant de casa, hem aconseguit trobar una habitació a bon preu, per ser aquesta illa. Ja sabem quins son els millors llocs on menjar i els horaris de cada establiment. Com a cada lloc on anem ja comencem a ser una mica locals, a que ens saludin pel carrer, a tenir les nostres brometes amb el cadascú, a controlar el nom del venedor de gelats o saber quin dels cuiners fa la sopa més bona. Som un més.

Per sufragi popular hem publicat un retrat de cadascú de nosaltres. La idea principal era rendir homenatge a l'ayurveda(medicina popular India) i representar-nos com els 3 elements que regulen i equilibren el nostre benestar, terra, aire i foc. Finalment i degut que on erem no hi havia aigua, i fer foc en aquesta època està prohibit, ens hem convertit en Terra, Cel i Matèria. En fi, sou capaços de reconèixe'ns encara? hem canviat una mica oi? simplement hem crescut.

Aquesta és la zona d'escalada, el Secret Garden. El primer dia, per trobar-ho, vam caminar durant més de 2h a ple sol amb tots els estris a l'esquena. Aquí tothom lloga moto, ningú camina. Perdó, nosaltres caminem. Ens van donar cames i les aprofitem. Fem la illa d'una banda a l'altra a peu, i quines caminades... platja amunt, platja avall. Aquesta foto de sota, fragmentada, és Sairee beach, on ens banyem normalment. Està plena de restaurants i històries per guiris, però al final de tot pots trobar la tranquilitat d'un bon bany en aigues tropicals.

Ja que som aquí aprofitarem i farem el curs de Open Water de submarinisme. Dura casi 4 dies; una introducció, classes pràctiques en una piscina i després d'un examen, 4 inmersions de menys a més profunditat. Hem vist en imatges el que veurem en directe i encara no ens ho creiem, és fantàstic. És un nou món, on nosaltres serem una BOMBOLLETA d'aire més. Un nou món que haurem de observar en el silenci del fons marí, sense parlar, o parlan-te a tu mateix. Com us imaginareu també hem regatejat el preu del curs, la gent no s'ho acaba de creure, diuen que és preu fixe a tot arreu. Però ells no saben que "Sab kuch milega". I si camines i busques, trobes.

Aquí al final us deixem amb unes fotos del dia que vam passar amb els Camises Vermelles. Abans de res, no us preocupeu. Ser que desde casa tot sembla molt perillós, i en algunes zones de Bangkok ho és, però on som no ho és. El dia que anem a Bangkok no passarem ni pel centre, anirem directes a l'aeroport per evitar qualsevol problema. Així que ja veieu que no cal patir.

Per altra banda, va ser una experiència passar el dia amb ells. Vam xerrar, ens van explicar, els hi vam fer fotos i sempre amb un somriure a la cara. Això si, no entrarem en política, és quelcom fora del nostre interès. És de l'únic que encara no hem aprés res al llarg del viatge.

Remenant per l'ordinador hem trobat aquesta foto, i hem aprofitat per fer-ne una d'actual i veure la diferència. És evident. D'això fa exactament 105 dies, a l'aeroport de Barcelona amb els nervis de començar un gran viatge. La roba està molt neta, les samarretes encara amb mànigues, les cares blanques i ben nutrides. No hi ha pèl enlloc, només una mica al cap. I els "parxes" de cada país que trepitjem no estaven cosits a les motxilles i el crash-pad.

Aquí, i ARA, tenim les soles dels peus més dures, les mans curtides, les cames plenes de ferides, els cabells llargs i enredats, els canells i el coll plens de records de cada lloc, no portem calçotets des de fa mesos. I el més important, "la caixa" està plena d'experiències. Experiències que t'ensenyen més que un mestre, només pel simple fet de viure-les.

....................................

"Va decidir que seguiria el moviment dels ocells amb els ulls, per si de cas podia llegir alguna cosa. Potser el desert li sabria explicar l'amor sense possessió."

"En realitat les coses no ensenyaven res, són les persones que, en observar les coses, descobrien la manera de submergir-se en l'anima del mon."

"I com m'ho faig per endevinar el futur? Pels senyals del present. El secret és en el present; si prestes atenció al present, el poddràs millorar. I si millores el present, el que passsarà després també serà millor (...) cada dia porta en si l'Eternitat"



Paulo Coelho - L'alquimista (T')

Bangkok

Pensavem que venint de la India no ens faria por cap calor del món, però això d'aquí és horrible. Moltíssima humitat, potser el 99%, i temperatura molt elevada. La India ens ha servit per espavilar-nos, per saber que tot és possible, que pots viure per menys del que creus, que es pot viatjar i estalviar, i que no t'has de creure quan algú et diu que és impossible trobar-ho més barat. Sab kuch milega (tot és possible). Doncs només arribar a Bangkok ens vam trobar els típics llestos que es pensen que tots els turistes són iguals, però amb nosaltres els hi va sortir el "tiro per la culata". Després de jurar i perjurar que no podiem trobar res més barat de 250baht per dormir, i de 600baht per moure'ns li vam demostrar ben ràpid, i sense que ningú ens digués com. Per 100baht vam arribar a The Overstay, on dormim per 50baht. Això si, el lloc és una mena de casa ocupada, una comuna hippie on viu gent de tot el món (rodejats de bastanta bogeria). El lloc és curiós, si més no, i crec que ja poques coses ens espanten.

Això d'aquí sobre és Kaho San Road (kahosan "Load" que diuen ells jeje). És el centre del desmadre tailandès. La veritat és que no encaixa gaire amb la nostra manera de ser, però hi pots trobar birres barates i molts indis que han vingut a treballar. La primera nit ens la vam passar xerrant amb ells amb hindi, se'ls hi iluminava la cara quan veien que parlàvem el seu idioma. Vam aconseguir fer més amics amb una nit que molta gent amb dies. Els hi ensenyàvem rúpies, que encara tenim, i que feia anys que no veien. Explicàvem coses del seu país, que canvia com tot, i ens escoltaven bocabadats. Oblidaven on eren i ens contestaven en hindi com si fossim natius. Molt bo.

Això d'aquí a continuació és el lloc on estem. Apartat de tots els turistes, el lloc és tranquil, i tenim llum i aigua. Ho porta un noi Israelí-francès (s'assembla molt a en Jordi Serra). Està tot pintat, hi ha passat tot tipus d'artistes per aquí.

El nostre objectiu aquí és aconseguir el visat a Vietnam, i ara amb els conflictes que hi ha aquí es veu que no en donen gaires. Però ens han presentat una parella que ens pot aconseguir el visat per la seva banda. Ella és nativa, i ell és africà i toca el djembé. Es dedica a donar classes de percussió, i realment, és bó! Vam estar amb ells tota la nit, tocant amb ells i ajudant-los a passar el barret. L'hem aconsegiut grabar i entrevistar, una historia interessant més.

Bangkok és una barreja molt estranya. Per començar ho trobem molt net, venint de la India. Molt silenciós i molt organitzat. Es nota que el turisme i les tecnologies han ajudat a aixecar el país, tot i que una gran part de la població sobreviu com pot amb la seva paradeta de menjar al carrer. Això si, amb tranquilitat i bons aliments.

Per acabar volem recordar al nostre amic Manolito, original de Varanasi (India). En realitat és diu Kalesh, però es fa dir Manolito degut a la seva gran afició a la gent espanyola. Parla castellà bastant bé, i té molta facilitat per reconèixer la gent espanyola i relacionar-s'hi. La seva frase de presentació és: "Hola, yo Manolito, yo Varanasi, yo vender pegatinas." Es venedor ambulant d'enganxines, del merder de Déus hindus que hi ha. És un nano encantador, vam poder disfrutar unes quantes tardes a Bhagsu de la seva companyia i les seves rialles. Des d'aquí li volem rendir un petit homenatge, i desitjar-li molta sort.

MANOLITO SE TE HA CAIDO EL PAPEL! UN BESO MUY GRANDE MINDUNDI!

En fi, aquí estem esperant el visat i eixugant-nos la suor. Amb sort tenim el visat dimecres al vespre o dijous al matí, i així podem marxar a Koh Tao el mateix dijous a la tarda. El viatge és de 14h amb bus i després 2h amb vaixell. I com ha dit la Fina, és probable que ens treguem el títol de submarinisme. Més fàcil i en millor lloc no ho podriem fer.

नमस्ते सब कुछ मिलेगा (Namaste, sab kuch milega)

El tailandès ja vindrà..shanti, shanti, però sembla complicat. De moment, "hola" i "gràcies".

Sab kuch milega

Tot és possible, i més a la India. Això diu el títol del post. Des de coses que mai haguessis imaginat, a d'altres que en ocasions hem tatxat d'impossibles. Poc a poc te'n adones, les barreres ens les posem nosaltres mateixos i l'entorn en el que hem crescut. Avui el post comença així, com a homenatge a la manera de vida india. Una cultura capaç de donar quan menys tenen. Amb un sol somriure, un gest, una mirada o una abraçada.

Ja marxem de la India i, en part, ens fa llàstima marxar d'aquest país. El viatge continua, movent-se de lloc en lloc, aquesta era la idea, no fer arrels, i així la mantenim. Però és inevitable sentir pena de deixar un lloc que ens ha omplert tant durant aquest temps.

Farà ja una setmana que som aquí a Dharamsala, casa dels tibetans exiliats. En realitat estem a Bhagsu, un poblet que s'enfila a les muntanyes per sobre de McLeod Gang. Haviem sentit que hi havia una mica de boulder per aquí, i de fet, una mica mica és el que hem trobat. Anem combinant la vida tranquila a la vil·la amb alguna estona d'escalada. Hem netejat i obert noves linies, cosa que ens comença a caracteritzar allà on anem. Ja ens torna a conèixer tothom aquí. Els primers dies ens parava la gent i preguntava: "Why do you carry your bed in your back?" i nosaltres els hi deiem "Because we don't have a fixed home and we can sleep everywhere that way. We can rock climb with it, as well." Que si algú es refereix als escaladors, tots saben qui son. "Crazy spanish, do you carry it all around the world?" Aquí hi ha molta gent que vé de tots els racons del mon per fer Yoga, meditació, reiki, etc. Tenim la possibilitat de conèixer gent, onades d'estímuls que procurem no desaprofitar.

Ahir a la nit vam fer la nostra primera barbacoa a l'estranger. Vam comprar 40 rúpies de verdures; pebrots, albergínies, tomàquets, cebes, alls, pastenagues, cogombres, i una mica de pa. Vam buscar un lloc alt a la muntanya, a sobre una gran pedra ( a l'estil del Rei Leon), perfecte per construir una gran plataforma coberta amb pissarra. Un cop fet el foc, li vam col·locar una làmina fina de pissarra i vam cuinar les verdures a la pedra. Ens van acompanyar el Vivek i un altre noi, l'amo de la guest house i un treballador. Van portar wishky fet per ells, i nosaltres els hi vam oferir pà torrat amb all i tomàquet. Una vetllada molt agradable a la terrasseta més alta de Bhagsunag.

En realitat tot va ser escrit fa uns dies. Ara som a Delhi, la capital del país, i gràcies a la superconnexió hem pogut actualitzar el blog amb 15min. Hem arribat fa unes horetes. Directes amb el bus de Dharamsala. Han sigut 13h bastant suaus. Suposo que deuen ser els nostres cossos que s'acostumen a la rigidesa dels seients i la duresa dels trajectes. La qüestió és que hem aconseguit dormir tots. Hem baixat amb en Devanx Baxani (Devo), un noi mig indi, mig espanyol (de Canàries) que ens acompanya ja fa uns dies.

A qui hem deixat, després de 2 mesos junts, ha sigut a en Dani i en Ramon. Com que suposem que llegiran això, els hi enviem un petó molt fort des d'algun punt del sudest asiàtic. "Mindundis, a disfrutar de la India, recordeu que el temps és vertical!

Parlant de "vertical" vull explicar el perquè de la verticalitat de les fotos (aquest cop parlant des del punt de vista de l'Aleix). Potser us heu fixat que cada vegada més, el format de les imatges és vertical, en comptes d'horitzontal. Això reflexa el present, la idea del temps no-lineal, la gota que cau a cada "ara" que és viscuda, i en aquest cas, captada a través d'una càmera. Vertical, perquè davant i darrera no hi ha res, simplement cau una gota nova a sobre, que ens refrescarà.

Tornant a Delhi. Ja tenim habitació, en hem posat tots 4 a una guest house humil pero acollidora. La més barata, és clar! Coneixem una mica la ciutat i dormirem fins les 4 de la matinada, que agafarem el tren fins a Bombay (26h). El dia 7 sortim de Bombay a les 19h, direcció Bangkok (Tailàndia).

Aquest cop la etapa no queda passada, ni tancada, només som nosaltres que ens canviem de lloc. La India ens ha donat molt, ens ha cuidat i ens ha somrigut. Nosaltres a ella també, hi ha hagut "feed back", i això ens fa marxar amb el pit ben ple.